Per Biel Massot i Muntaner.-
Guillem Vidal Bibiloni FERRIOL (Pòrtol, 1941) és la persona que més temps va ocupar el càrrec de Batle de Marratxí. En total, vint anys (1971-1991), i per ventura si no hagués estat per la condemna judicial deguda a unes irregularitats urbanístiques, hagués repetit candidatura.
Tot i que ha estat una persona controvertida -molta de gent a favor i molta de gent en contra, com passa sovint als que circulen per la cosa pública- no ha deixat mai de sentir-se una persona del poble, portolà i marratxiner per damunt tot.
Després de batle de Marratxí, va ser membre del Parlament Balear, vicepresident del Consell i senador per la CAIB. A ell, això li crida molt l’atenció: «em varen inhabilitar per fer de batle, però vaig poder ocupar càrrecs superiors…»
Per doloroses raons familiars, el 99 va deixar la política, no només institucional, sinó la de partit, per poder-se dedicar totalment a cuidar de la seva primera esposa, Francesca Vich, greument malalta i que va morir l’any 2000.
En anys posteriors va veure com també desapareixen la seva segona esposa, Margalida Vich (2015) -amb la qual s’havia casat el 2012- i sa mare, Margalida Bibiloni (2017). Entre una cosa i l’altra es veié prou afectat amb problemes anímics que, sortosament, assegura que va superar gràcies a les seves filles i als seus nets: Guillem (2009) i Jordana (2012).
Actualment «fa de jubilat». Principalment, guardar els al.lots i estar amb ells. Feia 20 anys que no anava al camp de futbol -esport que era una de les seves passions- i darrerament hi ha tornat i s’ha posat novament les botes de fubtol per anar a jugar amb el net, que fa part de l’equip benjamí de Sant Marçal. Reconeix que pràcticament viu per les filles i pels néts, fet que -com hem dit- li ha ajudat molt a nivell personal i li ha anat molt bé per reubicar la seva vida.
Entre els records de la vida política, assegura que la Transició és un dels millors moments que recorda, perquè la societat d’aleshores tenia una il.lusió per un canvi necessari, a on moltes persones -com ell mateix i Raimon Clar, cita com a exemple- varen deixar la seva professió per ajudar a la construccio d’una democràcia, perdent-hi econòmicament, «però crec que era la il·lusió que teníem tots -comenta- de veure un futur distint que ens va dur a sacrificar-nos per cercar coses millors per al poble, o així ho pens». «Era -segueix- crear una administració nova i un ideal nou a la societat d’aquell moment, fet que va propiciar que molta gent s’hi va tirar en cos i ànima a dur-ho endavant, amb els pros i contres que hi havia».
També vol destacar que «hi ha una persona que sempre l’he respectada, que és en Jeroni Albertí, amb el qual vàrem fundar Unió Mallorquina, amb altra gent com en Pere J. Morey o els germans Borràs». «Albertí -assegura- és una de les poques persones que he conegut que va deixar el seu patrimoni rere la política».
Reconeix que el pitjor moment que va tenir fou quan va haver d’anar al jutjat, quan era batle. «Ho vaig passar molt malament» puntualitza.
L’omple d’orgull comentar que tota una sèrie d’esdeveniments que encara avui segueixen (Fira del Fang, Pujada a Lluc, Carnaval..) es varen iniciar durant els seus consistoris. Amb tot, confessa «Supòs que coses malament n’hi ha alguna, però no som jo que ho ha dir -entre d’altres coses perque no en tenc present cap de concreta- sinó el poble».
«Una de les coses que a Marratxí han pesat, i no només en temps meu -afirma-, ha estat la desproporció urbanística». «Tal vegada en temps meu no vàrem preveure aquest creixement tan elevat que ha tengut el terme. Haguéssim pogut ser més restrictius veient que s’ha convertit en un dormitori de Palma. Això ens ha duit conseqüències de convivència, i ens ha llevat l’encant dels poblets que conformen el terme, sobre tot els nuclis històrics». «Restringir aquesta massificació que ha tengut Marratxí -reconeix- és una cosa que hauríem d’haver fet i no vàrem fer».
Pel que fa a canvis abans/ara, actualment troba a faltar la convivència. «La gent -argumenta- tenia molta més germanor, un estat que jo ara trob a faltar. Aquesta germanor avui en dia no hi és. Per un foc o una desgràcia… tohom corria. Avui és impensable; la societat ha canviat quasi totalmet, sols no ens coneixem».
Malgrat això, i dins el mateix apartat, considera que la qualitat de vida ha millorat en tots els aspectes, tant educatius com sanitaris: «En aquell moment havien d’anar a la casa particular del metge, noltros vàrem començar amb els consultoris, igual el Costa i Llobera i el Blanquerna… En tot això hem millorat molt. També s’ha millorat en la part de la tercera edat perquè és una sortida per a la gent major, que abans no hi era i no la podien emprar».
I, encara, segueix parlant del mateix tema: «Com que la societat s’ha transformada tant, en el meu temps era impensable que l’evolució fos tan rapida. Una de les coses que sempre m’hagués agradat arreglar és lo de Son Bonet, retornar a l’àrea natural prèvia a l’expropiació pel Ministeri de la Guerra. La meva idea era crear allà un parc natural. Vaig intentar-ho una sèrie de vegades, i vaig anar a Madrid per parlar-ne, però no va poder ser».
Hem recordat quatre moments viscuts, a tall personal, compartits conjuntament. El primer, malgrat encara no ens coneguéssim, quan el meu germà Guillem -mico jo- em duia amb ell a veure els partits de futbol al recent estrenat camp de Son Caulelles. Guillem Vidal -«Mito»- jugava de defensa i era el capità de l’equip. «Efectivament -recorda- vaig jugar a futbol molts d’anys. Hi hagué un moment que, portolà, només ho era jo, quan jugàvem a primera: els altres eren jugadors de Son Rullan, soldats que feien el servei a l’exèrcit de l’Aire i, Cristòfor Tries DE SA LLET era el president del club i els duia… Els CANARIS, que es varen casar aquí, Meirinho… En altres temporades també va jugar en Pere QUELET o en Toni RIBES. Essent ja batle encara vaig jugar tres o quatre anys a futbol; la política no m’interessava. Llavors, als 37 anys, em vaig retirar pel fet que em vaig rompre el menisc. D’altra manera hagués seguit jugant, però mèdicament no era possible. Llavors em vaig dedicar més a la política».
Llavors parlàrem d’un dia que, essent ell ja batle, a part de les reunions amb Focs i Olles per aconseguir local, ja hi havia la revista Pòrtula, i vàrem passar una vetlada a ca seva, tot esperant la sortida d’un funeral, parlant i fumant com a carreters.
El tercer moment és una curiosa anècdota, relacionada amb les meves primeres passes dins el món de la investigació: En aquelles dates era l’únic que utilitzava l’arxiu municipal -aleshores als baixos de la Casa de la Vila- per cercar i analitzar antiga documentació sobre el nostre terme; quan després d’unes eleccions va canviar l’equip de govern -amb el mateix Vidal com a batle-, em van barrar el pas lliure a l’arxiu, van posar una funcionària encarregada del mateix i durant una temporada vaig haver d’omplir unes paperetes per cada document que volia revisar (les havien fet fer aposta per a mi !!!). Tot perquè, com que 
no era del partit que governava, es pensaven que era de l’oposició i anaven amb la idea que treia determinats documents per «filtrar-los a l’enemic». Valenta bajanada. Supòs que amb el temps han comprovat que tenc fílies i fòbies, com tothom, però no he estat mai membre de cap partit polític -ni de club de futbol-. Això els costa d’entendre-ho. Sigui com sigui, Guillem Vidal argumenta que, en aquells moments, hi havia moltes pressions, molta gent xerrava davall davall i, membres del seu govern, «em varen inflar el cap» amb la idea que jo era de tal o qual partit. Història.
Finalment recordàrem un dia que ens topàrem devers la plaça de Cort de Ciutat i anàrem al seu despatx -aleshores ell era vicepresident del Consell de Mallorca– on em va fer a mans un volum de les composicions del P. Antoni Martorell. Un agradable detall.
Aquest darrer record el va impulsar a tenir un pensament per les coses fetes al Consell, aleshores una institució gairebé als seus inicis, quan estava quasi tot per fer i es considerava una espècie «d’ajuntament d’ajuntaments». Vidal es mostrà molt satisfet de l’area que duia, Cooperació, precisament perquè podia ajudar a realitzar tota una sèrie de coses per als diferents ajuntaments mallorquins.
Per acabar, Guillem Vidal assegura que una de les coses que està més content és d’haver passat per les quatre administracions, només li faltava l’europea. Agradi o no, fins al moment és el marratxiner que ha arribat més enfora políticament. «És una satisfacció -diu ell- poder haver viscut les quatre administracions: local, insular, autonòmica i nacional. De tota manera -continua- on me vaig trobar més a gust, va ser com a batle de Marratxí, estar en contacte amb el poble és lo que valorava més en aquell moment. Però -conclou- no ho enyor. Me varen venir a cercar després de la mort de na Francesca, però ja havia tancat el cicle, i consider que quan es tanca no hi ha d’haver mitges tintes».
Quin és el dia a dia actual…
«El mati fer el «cortado» amb els amics, parlar del que sigui, excepte de política, en CANTÓ, en QUELET, en Jaume CARRETET… els que quedam de la meva edat al poble. El migdia vaig a cercar el net a l’escola. L’horabaixa faig quatre coses per ca nostra, que sempre hi ha coses per fer, més tard, dos dies a la setmana, a l’entrenament de futbol del net, sopar i jeure. Aquesta és la meva vida».
(fotos, BMM, Arxiu Vidal)
Podeu seguir la seva biografia i el seu recorregut polític a través de la seva entrada a Marratxipèdia:
http://www.marratxipedia.com/vidal-bibiloni-guillem-f/
Galeria d’imatges
https://photos.app.goo.gl/q3aASVyeia8Ki5e82
[colored_box color=»blue»]
Opinió personal sobre…
Miquel Bestard
Un gran amic i un bon col·laborador
Martí Serra
Polític i bon professional
M.Coll
Desconegut
J.R. Bauza
No m’agrada
Tomeu Oliver
Bona persona
J.F.Canyelles
Desconegut
Jeroni Alberti
Gran polític
Joan Verger
Un gran amic i un bon polític
M.A.Munar
Ambiciosa
Gabriel Canyelles
Gran polític de la transició
J.Matas
Ambiciós
F.Antich
Bona persona
J.R.Bauza
Ja ho he dit, no m’agrada
F.Armengol
Desconeguda[/colored_box]
