Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, 949)
Anorèxia i Bulímia
L’Editorial tracta sobre aquesta temàtica amb el títol ‘L’esclavitud dels cànons estètics i els trastorns alimentaris’. Entre d’altres coses, diuen: «(…) A partir dels anys noranta les models es mostraven de cada vegada més primes. L’esveltesa esdevenia magror i l’aspecte que mostraven era malaltís. El món de la moda, per tant, accentuava la pressió sobre els cossos no canònics (d’uns cànons que ells mateixos havien imposat). Les talles a les botigues esdevenien impossibles per a la majoria de dones, i sobretot joves (…)
I d’aquí a la malaltia, tan freqüent, tan habitual entre les joves, sobretot al·lotes d’entre quinze i trenta anys (…) Sembla que la pandèmia ha fet créixer encara més el nombre de casos de trastorns de conducta alimentària (…)
Cal que entre tots facem camí per evitar que aquestes malalties tenguin cap agafador en un comentari nostre, fet sense mala intenció però segurament condicionat pels cànons establerts. Cal que tots prenguem consciència de la gravetat d’aquesta malaltia i de la necessitat que s’hi invertesquin els recursos necessaris per combatre-la. Mentrestant, molt de coratge a totes les persones que hi lluiten».
(CxC, 949)
Tractament
Seguint amb el tema de l’Editorial, Eugenia Nadolu (1968, Rumania, Bucarest) és infermera especialista en salut mental i supervisora del programa d’atenció específica en trastorn de conducta alimentària a Son Espases.
Dóna aquests consells per evitar aquests trastorns alimentaris: «És important que els pares mengin amb els seus fills almanco una vegada al dia. Moltes vegades es detecten tard perquè aquest hàbit s’ha perdut. El primer pas és demanar hora al pediatre o al metge de capçalera, i en funció de la massa corporal i els criteris clínics es decideixi si necessita una intervenció per part de salut mental. Si el metge fa aquesta avaluació i hi ha sospita de TCA (Transtorn Conducta Alimentària), es deriva a l’Institut Balear per a la Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (IBSMIA) i un equip de psiquiatres, psicòlegs i infermers fan una avaluació més específica per avaluar si es diagnostica o no un TCA i la seva gravetat. Hi ha pacients que venen molt tard, amb més del 30% del pes corporal perdut i les constants vitals perilloses, i per això necessiten ingrès hospitalari. Depenent de la gravetat s’ingressa, passa a l’hospital de dia o es fa el seguiment a consultes externes amb una intervenció psicològica i control de pes i alimentació per part d’infermers».
També explica el procés si arriben a ingressar: «Se’ls fa un pla de pes i funcionam amb un programa conductual de privilegis i contingència. Això vol dir que si fan una ingesta correcta, disposen de privilegis, com sortir a fer una volta o menjar amb els companys; però si no es mengen les dietes pautades, han d’estar dins les seves habitacions. Són programes conductuals, que són els que funciones amb els infants. Els hi anem introduint una dieta de manera progressiva perquè hi ha riscs. Cada tres dies augmentam la dieta si les analítiques estan bé».
(Cristina Bauzá, CxC, 949)
Testimoni-1
Neus Serra (Manacor, 1993) va tenir anorèxia nerviosa. Ens explica el seu procés: «Va ser quan me’n vaig anar a estudiar a Barcelona. Al principi em volia aprimar un poquet i vaig deixar de menjar carbohidrats, però les exigències varen anar augmentant. Em vaig començara a posar barreres de pes i em vaig obsessionar molt ràpidament. Com que no vivia a ca meva, no tenia aquell control i t’obsessiones més de pressa del que penses. Jo vaig tenir anorèxia nerviosa. Abans de deixar de menjar del tot vaig començar a fer molt d’exercici, però fa gana i també el vaig deixar. Sense menjar res, només hi vaig estar tres o quatre dies. Durant un mes i mig tal vegada només menjava un iogurt i una poma en un dia. Vaig arribar a pesar 45,5 quilos, molt per sota del meu normopes».
Ara ja més recuperada, sense estar-hi del tot, conta les fases que ha viscut: «Quan no menjava estava de mal humor i tractava malament a tothom. Només et fixes en el que menges i el que mengen els altres. Era horrorosa. I quan em vaig començar a recuperar, vaig adoptar el paper de víctima. Havia vist que els havia fet mal i intentava compensar-ho sent amable. I quan ja vaig començar a estabilitzar-me intentava ser molt detallista».
Finalment es refereix als canvis soferts: «No he recuperat l’autoestima i la seguretat en mi mateixa. En certa manera, crec que també vaig perdre habilitats socials. De cada vegada millor, però no sé si ho tornaré recuperar mai».
(Cristina Bauzá, CxC, 949)
Testimoni-2
Damià Fluxà (Manacor, 1976) conviu amb la seva filla de 15 anys a qui li han diagnosticat un TCA. Ens conta com va detectar que la seva filla no estava bé: «L’alarma més gran va ser quan la nina va deixar de menjar. La seva mare l’havia duit a una nutricionista i anàvem a un psicòleg perquè amb els exàmens es posava molt nerviosa. I un dia, a través d’una enfadada, es va aturar de menjar. Va passar el cap de setmana amb jo i el dilluns la vaig dur a urgències perquè trobava que era greu, no havia menjat res. Allà ens varen derivar a Son Espases perquè estava molt dèbil, la varen valorar i la varen ingressar a la UTCA. Li varen diagnosticar el trastorn de la conducta alimentària. Primer ens varen dir que era anorèxia nerviosa, després bulímia. Ella estava un poc magreta, però a pocs quilos del mínim saludable. Ella es veu grassa, es veu malament i ens deia que si havia d’estar gorda, s’estimava més morir-se. Això va ser el motiu del segon ingrés. És una obsessió, a la seva vida no hi ha res més que això. El més difícil és acceptar la malaltia com a pare».
Conta també com és el dia a dia amb una filla amb un TCA: «És molt difícil perquè passa d’estar molt bé a estar molt malament. Sense més ni manco es posa a plorar perquè diu que no ho traurà i diu que ha perdut un any de la seva vida. I quan es posa amb aquest pla, ho passes malament. És molt difícil com a pare controlar aquesta actitud i el tassó vessa en algun moment. Has de tornar a recobrar la confiança».
També es refereix als canvis que ha hagut de fer a casa seva: «Has de llevar tota la medicació de casa, tapar els miralls, llevar-li el mòbil i xarxes socials, no cuinar davant ella i no xerrar de menjar. Has de pensar que quan li dius ‘que estàs de guapa, et veig millor’, ella es pensa que li estàs dient que està grassa i es posa malament. O un dia em va telefonar plorant perquè havia demanat una aigua i li havien duit una aigua amb gas i havia pegat un glop. Pega la plorera perquè ella s’amarga el dia perquè ha pegat un glop d’aigua amb gas i no perquè ha menjat un pastís de can Roca».
(Cristina Bauzá, CxC, 949)
Inspiració romana
La iniciativa de dinamització comercial i turística ‘Porto Cristo, la mar de guapo’ torna aquest juliol dedicat al passat romà de Porto Cristo. Així l’Ajuntament de Manacor vol donar a conèixer el patrimoni arqueològic submergit a la badia del port.
El derelicte que descansa molt a prop de la platja de Porto Cristo es coneix com el ‘vaixell de les llumetes’; data del segle I i no es va descobrir fins als anys 50 del segle XX. Era un dels vaixells que feien la ruta des de al península Ibèrica a altres indrets de la Mediterrània i transportava aliments, àmfores i llumetes d’oli.
La delegació de Comerç de l’Ajuntament ha instal·lat una reproducció d’un vaixell romà a la plaça de l’Aljub i serà decorat amb àmfores i llumetes fetes amb impressores 3D.
(Cent per Cent, 949, Manacor, 24 VI ’22)
