(Perfil ampliat per a «Dinarets amb Personatge»)
Biel Massot i Muntaner
Baltasar Bibiloni Llabrés (Binissalem, 1936). Músic, compositor i pedagog, ha exercit un paper cabdal de mestratge i d’impulsor del cant coral i la pedagogia musical a Mallorca. Fou professor, i més envant director, de l’Escola de Magisteri.
«El Mestre» per antonomàsia és ell… el qui fou el nostre Mestre de Música durant aquelles llunyanes jornades de Magisteri primer, i més envant als Cursos de Direcció Coral i Pedagogia Musical… de llavors ençà ha estat el nostre far i guia musical… i que duri.
M’hi acost, com sempre, amb admiració, reverència i -per què no dir-ho?- un important percentatge de veneració, i, fins i tot, una certa devoció…
Començam parlant del seu TEMPS lliure, de les activitats que més li plauen… Explica que en té una que l’atreu molt, que és estudiar anglès. Assegura que no li pot faltar la seva pràctica diària… aquells vint minuts o mitja hora cada dia de fer algun tipus d’activitat relacionada amb aquesta matèria…
De tota manera afirma que l’afició principal -entre afició i vocació, especifica- és la Música, i concreta que ara es dedica més a escoltar que no a composar.
El Mestre suposa que sent ADMIRACIÓ sobretot pels compositors… però afegeix que té aquest sentiment en relació a moltes persones, començant per la seva esposa «que em sofreix cada dia», argumenta; el mateix passa amb sa mare i d’altres, «aquestes dones que s’han sacrificat i han viscut pels altres» conclou.
Amb el CINEMA s’hi duu bé; li agradava molt anar-hi, ho feia sovint en família, però d’ençà que s’han retirat més de les activitats públiques, no hi van… de tota manera, ho considera com un passatemps, sense massa més; diu que no és com un llibre, «al qual potser que hi tornis en un moment determinat»…
Li agraden tots els gèneres, però nota a faltar pel·lícules de tipus humorístic, indicant que les miraria, si en trobàs.
El seu LLOC ideal és, indefectiblement, Binissalem.
Tant per néixer, com per viure, com per gaudir… sempre, Binissalem, «què vol dir?» es demana sorprès, com si no pogués haver-hi cap alternativa.
En parlar d’alguna ART, que no sigui la Música, que el pugui atreure, tot d’una fa referència al teatre. Recorda que, de jove, quan estava a l’escola de la Missió, una de les activitats que li agradava molt era actuar, feien teatre i assegura que era apreciat com a actor perquè sempre el triaven; a la inversa de l’equip de futbol, que mai no comptaven amb ell i els diversos ‘capitans’ o no el triaven o el deixaven per lo darrer… Seguint amb teatre, posteriorment va dirigir una obra i fins i tot va haver de substituir un actor que estava malalt… Encara afegeix que a l’escola de Sant Vicenç de Paül varen fer un muntatge amb un company seu sobre la biografia d’aquest sant i recorda que tingueren un relatiu èxit.
També recorda que una de les seves activitats de petit era fer de ‘predicador’. Li agradava. I a Binissalem hi havia el costum que els nins fessin una espècie de sermó pel ‘Mes de Maria’, els diumenges, i ell ho va fer uns quants anys.
A part, li agrada veure pintura, en concret obres de l’Impressionisme, però també alguna cosa de les actuals, d’avantguarda… i encara, afegeix, «no diguem els clàssics… anar al Prado de Madrid, per exemple, i poder estar estacionat davant un Velázquez, o així…» En resum, la pintura li encanta…
I parlant de MÚSICA, la seva idea és que «tota musica ben feta m’agrada, tant es si és Stravinski com Bach». Diu que aprecia les circumstàncies de cada un d’ells… troba que cada temps té la seva música i creu que els compositors no composen per a l’esdevenidor, sinó que creen música per al seu temps… situat en pla personal reflexiona que «seria absurd pensar que allò que escric ara es cantarà d’aquí a cinquanta anys… no… d’aquí a cinquanta anys hi haurà els seus compositors, i òbviament la gent del moment també estarà més al seu dia…» assegura.
Quant a compositors concrets apunta que els nacionalistes del nord li agraden molt, com n’Edward Grieg. Comenta que es troben més a prop de la seva manera de fer la Música…
De tota manera afirma que el ventall d’aquells que li puguin agradar és molt ample, des de Tomàs Luis de Victoria fins a l’actual John Rutter, que, precisament, té un Réquiem que aquests dies feien a la Seu de Mallorca.
Al Mestre li surt la vena familiar i entre els cantants preferits hi inclou el seu fill, Tomeu, ara ben a la palestra de l’actualitat concertística… A part d’allò de la família, és que «a més a més m’agrada com canta» manifesta amb un punt de sà orgull.
Li resulta difícil contestar al fet de amb quina PERSONA es quedaria si es trobàs sol al món… no per qui seria, que no dubta que seria la seva esposa, sinó perquè troba que treure tres fills i quatre nets de la llista, seria molt dur… Tranquil, Mestre, no és el cas…
Quant a GASTRONOMIA, en general li agrada tot tipus de menjar, i «mes aviat diria que hi ha algun menjar que no m’agrada», per mostrar algun exemple assegura que no suporta dins la boca ni el ravenets ni els raves.
Per contra, li agraden molt els escaldums, els fideus de vermar, i l’arròs, que li agrada de tota manera.
Ell cuina poca cosa, però diu que li surt molt bé el pancuit i les truites a la francesa…
Caminar és l’únic ESPORT que li interessa a l’hora de la pràctica, però dels altres no en segueix cap.
En relació a la LECTURA comenta que el gènere que li interessa més és la poesia, en primer lloc, fins al punt que intenta aprendre de memòria aquells poemes que més li agraden… llavors els llibres formatius.
Pel que fa a escriptors concrets en segueix alguns que puguin fer articles d’opinió als diaris, com puguin ser La Vanguardia o el Diario de Mallorca.
Quant a poetes li agrada molt na Cèlia Vinyes i «potser també» en Blai Bonet… «per companyonia, un poc», el també binissalemer Llorenç Moyà. «Però vaja» -concreta- li agrada en Joan Maragall, amb el seu Càntic Espiritual. I refereix que, per circumstàncies personals té un recull de poemes de Joan Pons i Marquès… del qual comenta que «és una poesia simple, però que diu coses».
Els VIATGES li agraden. Ha estat a diversos llocs d’Europa: Roma, Madrid, Paris, Praha, Budapest
Recorda especialment el seu primer viatge a Paris, perquè li feia molta d’il·lusió, tenia uns parents allà, havia estudiat francès i era un poc posar-ho en pràctica…
Un RACÓ preferit seria qualsevol paisatge de Mallorca, de la muntanya o bé a prop de la mar… Una cosa que li agrada ara que no condueix és que el passegin i així es pot dedicar a contemplar les muntanyes, el camp, la mar… assegura que això li agrada molt.
Li solen dir que és un poc obstinat; el Mestre, a això, considera que, a vegades, és una VIRTUT.
No hi ha cap EXPERIÈNCIA especial que volgués repetir. Es considera una persona normal i corrent, «no em trob molt més -puntualitza- no som de les persones més bones, però tampoc no em sent una persona dolenta en el sentit que vulgui mal als demés». Al contrari, puntualitza «els vull bé, m’agrada la gent que m’enrevolta… i si per algun motiu no he estat en condicions òptimes amb algú, m’agrada tornar reprendre les relacions i perdonar…»
Tot i així, l’experiència que li va resultar més impactant, des del punt de vista musical, podria dir va ésser l’estrena de Transatlàntida al Palau d’Esports de Barcelona… 4.000 nins que cantaven, entre catalans, mallorquins, valencians i andorrans… «digueren que hi havia 16.000 persones…», comenta tímidament, però amb un punt de lògic orgull. «També alguna cosa a Binissalem, amb 400 nins cantaires i l’església estibada d’amics…»
A l’hora de parlar sobre què li agradaria ESBORRAR del record es posa seriós i argumenta que «poster són coses molt íntimes». Respecte total i absolut, evidentment.
La seva gran IL·LUSIÓ és que li agradaria que actualment es fomentàs molt el cant coral infantil… té molt clar que no fomentar el cant coral infantil a la llarga és matar el cant coral. I esmenta el cas que a les corals generalment manquen veus masculines, per ventura per manca d’aquesta pràctica durant els anys tendres.
Els graus més elevats de la seva escala de VALORS són la honradesa i anar amb la veritat per davant.
El que més DETESTA en la gent és el maltractament; el fet de fer mal a l’altra gent.
El seu PARTIT polític ideal seria aquell que tengués com a idea fonamental fer bé a la gent; que de veritat fos així, perquè «molts ho diuen però ho fan en petita mesura».
La NATURA la veu «tan bella… si el món es tan formós si el miram…»
Quant a la relació que té amb MARRATXÍ la condensa sobretot en les persones que hi coneix: el pintor Joan Miquel Lladó perquè va viure a Binissalem, i els relacionats amb la Música: la mezzo Eulàlia Salbanyà, que viu al Pont d’Inca; en Pep Lluís Pol, que viu a sa Cabaneta… i un servidor, de Pòrtol.
Per acabar diu que tal vegada li agradaria entrevistar algun compositor… o potser algun padrí seu -del Mestre, no dels músics-, però conclou que, en tot cas, «mai no he sentit aquesta necessitat».
Benvolgut Mestre, com sempre, un plaer…
Si voleu veure aquest mateix perfil/entrevista amb els corresponents enllaços directes, anau a:
https://www.marratxipedia.com/aproximacio-a-08-baltasar-bibiloni-compositor-i-pedagog/
La crònica
Dinaret amb… BALTASAR BIBILONI LLABRÉS
MDR.-
A vegades sorprèn retrobar-se, avui n’és una d’aquestes vegades. D’alguna manera, en moments així com el que ens ha brindat aquest dia i qui l’ha fet possible, et trasportes a altres temps, per més que no ho tenguessis previst.
Tot just deixàvem l’adolescència i quasi sense adonar-te, han passat molts d’anys. Més de quaranta anys des que en Baltasar va ser professor nostre.
Retrobar-se amb en Baltasar resulta sorprenent, per ell sembla que el temps no ha passat, en això hi estam tots d’acord i és que no és poca broma, i em torna al cap, només han passat 45 anys!
El dia acompanya, fa fredor i la sala ens acull amb la seva assegurada escalfor, igual que ens espera l’aperitiu: vermut, palo, llimonada “batiada o no” i aigua. I les olives coentes i els snaks…
En Baltasar comparteix de quina manera se’n temé de veres, que sí, que el temps passa: el dia que es va trobar amb un exalumne i aquest li va dir “ja estic jubilat”.
La sala es cobreix de tranquil·litat. Els presents tenim molt en comú però per sobre i principalment: la docència i els canvis, li diré «de tarannà”, que han viscut talment anaven passants els anys.
Només em queda imaginar que és el fet de juntar un grapadet de mestres el que fa que la conversa condueixi la trobada cap a aquest camp.
Apareixen el entrants, i els gaudim: vol-au-vent d’ensaladilla russa i coca de ceba.
La conversa continua. En Baltasar escolta, ara me’n penedesc de no haver-li demanat què en pensava, el mestre de mestres, de tot quant escoltava, sols puc imaginar que a qualque moment se li passàs pel cap que continuàvem essent sa mica xerradors.
De plat principal paella de verdures, gustosa i al seu punt, com sempre. En donan bon compte.
Una trobada tranquil·la, agradable, agradosa i amable. Tant de bo un altre dia la poguem repetir.
L’opinió dels assistents
«Gràcies!!! Paraula imprescindible. Reunir-me amb els cinc ex-alumnes ha estat com reunir-me amb tots els ex-alumnes que han cantat amb mi. Impagable!!!
Embriagau-vos de vi, de poesia, de virtuts, però embriagau-vos per viure amb plenitud».
(Baltasar B, Binissalem)
«Gràcies, per aquest dinar i per tan bona companyia. M’ha agradat veure en Baltasar, bon retrobament».
(Catalina C, PO)
«Encantada, com sempre, de compartir dinar a aquest espai tan agradable i especialment avui per poder retrobar en Baltasar Bibiloni, que ha fet que recordem temps passats de l’Escola de Magisteri».
(Rosa A, SC)
«Tranquil i agradós. Bon dinar».
(Maria D, Consell)
«Dinar, retrobament, conversa… Gràcies. Gràcies, Baltasar».
(Pep A, PM)
