Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Bellpuig, 1074)
Nom de dona
Amb motiu del 8 de març el quinzenal dedica editorial i especial al món de la dona. L’Editorial comenta: «Ens trobam davant un 8 de març que manté ben alt el seu to reivindicatiu perquè, malauradament, encara queda molt camí per recórrer en termes d’igualtat en molts d’àmbits de la societat. I és que les dones segueixen patint el conegut ‘sostre de vidre’ a l’hora d’accedir a llocs de responsabilitat, cobren manco per la mateixa feina que fan els seus companys i, sobretot, perquè seguim passant pena quan les nostres filles, germanes o amigues tornen a casa soles o decideixen deixar enrere una relació tòxica».
(Fundació Revista Bellpuig, Bellpuig, 1074)
Ucraïna
L’Editorial també troba espai per parlar de la maleïda guerra: «Dol, plors, ràbia, tot ens condueix a un esclat de pena davant la incompetència dels homes que regeixen el futur dels Estats més poderosos i poc misericordiosos d’aquest món. No ens ha bastat amb la gravíssima crisi provocada pel virus de la Covid-19 que ara ens capfiquen dins un altre greu conflicte bèl·lic».
(Fundació Revista Bellpuig, Bellpuig, 1074)
Montserrat
El col·laborador de la revista Salvador Martínez i el director de la mateixa, Tomeu Caldentey, entregaren diversos exemplars de la revista Bellpuig a l’abat del monestir de Montserrat de Catalunya, Manel Gasch.
(Bellpuig, 1074)
Especial 8M
El quinzenal dedica uns seguit de planes a l’autocomentari de 10 dones artanenques perquè comentin la vivència del seu dia a dia; Maria Antònia Massanet ofereix una selecció de poemes feministes i Antoni Esteva Rosselló dedica la seva secció ‘Dos mots’ a parlar del camí fins arribar al 8 de març, una breu visió histórica del Dia Internacional de la Dona.
Patrícia Valle (administrativa, gerent de ES Punt cafè, 38 anys) considera que la igualtat és «que no se miri si és un home o una dona. Que tot sigui igual, siguis el que siguis. Tant els drets com els deures, per jo això és la igualtat».
Margalida Massanet (odontòloga, 40 anys) fa aquesta reflexió: «Si les dents dels homes i les dones són igual… per què la resta no?»
Catalina Portell (Auxiliar administrativa, jubilada, 72 anys) pensa que les actualment dones «ho tenen més clar. Tenen molta més llibertat. Jo els diria que no callin, que reivindiquin tots els seus drets. I quan diguin no, que sigui no!! El fet de ser dona no hauria d’influir per res en el que fan».
Maria Vives (estudiant de 4t d’ESO, 16 anys) explica que «de moment, i per sort, em sent una dona lliure, sense que la meva condició femenina sigui cap obstacle. Som conscient que això no sempre ha estat així, i que en molts llocs encara hi ha dones que són discriminades pel sol fet de ser dona. Esper no haver-me de trobar mai en aquesta situació».
Pilar Crego (metgessa, jubilada, 72 anys) creu que «encara queda un camí molt llarg a recórrer per assolir la igualtat de gènere: Bretxa salarial, articles del dret civil a molts països del món clarament discriminatoris per a les dones, dependència d’elles respecte de l’home. Violència masclista. Tràfic d’éssers humans: tràfic de blanques».
Rosa Cursach (Teologa i filòsofa, directora insular d’Igualtat i Diversitat del Consell de Mallorca, 54 anys) assegura que, explícitament no li han tancat portes, «però el problema es que hi ha molts llocs on les dones no tocam les portes perquè ja ens estan vetats i ho normalitzam. Per exemple, les meves nebodes juguen a equips de futbol mixtos, jo ni m’ho vaig plantejar, segur que si ho hagués demanat m’haurien dit que no».
M. Antònia Massanet (Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura comparada, professora, poetessa, 42 anys). Conta la seva experència així: «El principal problema que he tingut pel fet de ser dona ha estat a nivell mèdic, perquè els metges no donaven importància als meus mals d’esquena i de regla i em tractaven de fluixa i em deien que tot s’arreglaria quan tingués fills. El problema era que no tenia mals d’esquena, sinó còlics biliars, i no tenia tan sols mal de regla, sinó que aquest era un sìmptoma d’una malaltia tumoral crònica com l’endometriosi, els dolors de la qual es consideren com alguns dels més forts que existeixen. I van estar molts d’anys a diagnosticar-me tant una cosa com l’altra. Jo havia assumit que les dones havíem de patir i que això era normal. Quan no ho és en absolut. Això és violència mèdica institucional i això als homes no els passa. El dolor dels homes es pren seriosament, a ells se’ls escolta».
(Bellpuig, 1074, Artà, 11 III ’22)
