Biel Massot i Muntaner.-
Ningú no diria mai que les sopes d’avui les fa el nostre -de na Maria, benvolguda cronista, i meu- «antic» professor de Pedagogia a Magisteri. Idò sí, una relació de més de quaranta-cinc anys, mai no perduda, però revifada darrerament gràcies a la gastronomia. Vidu, amb fill, filla, tres néts i una néta, encara té temps -i humor, tant o més que noltros- per dedicar-nos i compartir eixides culinàries a Pòrtol. Així doncs, tot un luxe i un autèntic plaer que, qui ens ha fornit les bases de l’ensenyament i de l’estructura educativa, ens regali la seva recepta de sopes i les cuini per noltros.
Una variant més de les sopes d’estiu. Aquestes batejades amb els adjectius ‘seca’ i ‘clàssica’. He de dir que fugen un poc dels cànons estrictament clàssics: duen carn, i aquesta és una prerrogativa pròpia del cuiner, però no deixa de ser sorprenent en unes sopes d’estiu. «Cosas veredes…», d’això es tracta aquesta secció.
Les confecciona d’aquesta manera:
Posa oli per sofregir la carn i hi afegeix ceba o grell i tomàtiga de ramellet. Bull a part una o dues cols i l’afegeix al sofrit, igual que pebre verd i si és el cas, esclata-sangs o bolets, bé siguin naturals o de pot. Hi posa pebre de tap de cortí i un poc de pebre negre.
A l’hora de compondre-ho farà dos sostres. Primer posa un poc de brou al fons, i hi col·loca les sopes molt estrossejades i amb un raig d’oli, llavors carn i verdura. Després repetirà l’operació per fer el segon sostre. Fugint de la tradicional greixonera, presenta les sopes dins un recipient de vidre, factible de posar al forn quan s’han d’encalentir.
Així, l’estructura per components de la recepta d’avui, seria:
El cuiner d’avui
Jaume Oliver Jaume (Llucmajor, 1942), Doctor en Pedagogia, professor jubilat.
Com a cuiner és autodidacte. Degué començar, a poc a poc, fa una vintena d’anys. I als fogons es mou entre 15 i 20 plats. Li ha servit de guia un llibret de Francesca Moragues, de Petra: ‘El dinar de cada dia’.
A l’hora de triar algun tipus de menjar no té preferències: tot li agrada, tal vegada exceptuant el sushi.
En parlar de plats concrets es decanta per l’arròs, qualsevol sigui. També peix al forn. I allò que tengui relació amb la cuina mallorquina: frit, costelles, sopes -tant seques com brouoses-, escaldums amb pilotes, i coses així…
Tenint en compte que es considera cuiner aficionat, amb bona voluntat, però amb una certa manca de seguretat que el resultat final li surti bé, no pot parlar de quin millor plat li surt millor. Sigui el que sigui procura preparar-ho amb temps «perquè el bou no m’agafi».
Com que viu tot sol, acostuma sortir a menjar fora de casa tres o quatre dies a la setmana. I menja molt variat, pot triar carn o peix, amb verdura o qualsevol tipus d’acompanyament.
Té bons records d’àpats fets en èpoques molt diferents. De tota manera assegura que li agrada menjar, però és poc menjador.
Cercant records especials, en té un de caire ‘romàntic’, que són els ‘fideus amb bicicleta’ de la seva infància que preparava el seu padrí quan anaven a fora vila. A altres llocs seria equivalent al que denominam ‘arròs de caseta’.
No es considera ‘gourmet’. I això ho tradueix dient que li fa il·lusió allò que coneix i, en canvi, no té il·lusió de menjar aquelles coses que no ha menjat mai.
Finalment, tampoc no hi ha cap plat que li interessi especialment aprendre a fer. La seva il·lusió és procurar fer bé aquells 15 o 20 plats de cuina mallorquina que té per mà.
La crònica
Feim sopes-3
MDR.-
Hem arribat tots els comensals, quan arriba en Jaume Oliver, avui cuina ell. El dia acompanya, dia d’estiu. Ens reben els snacks i les olives coentes, el vermut i el palo i la conversa. Encetam el tema de l’edat, dels records. No resulta nostàlgic, més aviat curiós i
entretingut. El somrís general parla per si mateix.
Ja al menjador assaborim un xarrupet, o dos, a voluntat, de gaspatxo i patés de bolets i de fines herbes, i la conversa continua. Parlam de genealogia i de la importància de conèixer una mica d’història a l’hora de treballar-la. Parlam de la curiositat d’alguns llinatges, tot i que la història de tots pot esdevenir un fet curiós. Sobresurt el llinatge Xumet, que segons conta en Llorenç, expert en genealogia, prové del nom Smith, “resultava mal de pronunciar i intentant dir-ho derivà en Xumet”.
Arriben les sopes. En Jaume ens ha duit, per acompanyar-les, envinagrat: fonoll marí i pebrets de cera. Talment una llepolia. Bones sopes, molt gustoses. En Jaume es queixa que li han quedat una mica brouoses, a mi m’agraden, i ningú més que ell hi té res a dir, així que un altre èxit de sopes.
A més de bon cuiner, en Jaume es destapa com a contador d’històries. Un bon narrador que manté l’atenció de la resta de manera pausada i tranquil·la, adornant la història, voltant una mica, a estones, i quan ja té l’atenció dels que escoltam, arriba el desenllaç.
“Pan de Calatrava” de postre, obra d’en Mariano, qui també posa un però al seu plat. No sé d’on el treu, al “però”; és mel. I uns bombons de cireres.
Queda temps per a més conversa, fins al comiat. Ho feim alegres, acomiadar-nos, sabem que ens espera un altre retrobament.
Les opinions dels assistents
«Un plaer sense fi, cuinar sopes i compartir-les a la taula de Pòrtol. Amistat i benestar que creix dia a dia».
(Jaume O, PM)
«Dos plats de sopes, vinet, aigua del temps, i companyia de primera».
(Llorenç V, Sta Ponça)
«Sopes boníssimes, companyia molt agradosa i una conversa de lo més entretenguda. Com sempre».
(Catalina J, SC)
«¿Cómo puede ser que una misma comida se pueda hacer de diferentes maneras y siempre esté buena…?
¡Encantada de conocerte, Llorenç!»
(Mercedes H, PT)
«Alucinante, la cantidad de variedad de sopas. Muy buenas. Gracias».
(Mariano I, PT)
«Sopes saboroses, mengívoles, delicioses. Companyia agradable, enriquidora».
(Maria D, Consell)
