Biel Massot i Muntaner.-
Avui tornam a tenir na Tanita Montaner (Palma, 1939)(*). Cosina bona i experta cuinera. Tot i que entràs dins el món culinari després del seu matrimoni, de la mà de la seva mare política, ha sabut treure profit dels seus ensenyaments i, posteriorment, ha anat progressant de manera autodidacta fins a esdevenir una autèntica xef. I, en aquesta ocasió, ha volgut compartir la seva versió de les sopes solleriques amb noltros. Agraïdíssims, i esperant que torni amb altres creacions gastronòmiques.
Les sopes d’avui també reben el nom de sopes d’estiu, perquè abans només hi havia pebres verds durant aquesta estació. A l’hivern no hi havia pebres; no és com avui que, gràcies als hivernacles, es conren durant tot l’any. Duu un o dos ous escalfats per persona.
Les confecciona d’aquesta manera: ceba, tallada en juliana; all tallat petitet, tomàtiga de ramellet, rallada, juevert.
Al sofregit, quan la ceba ha agafat color daurat, s’hi posa la tomàtiga i s’hi mescla el juevert. A la ceba li poses sal per ajudar-la a reblanir.
Se rectifica de sal, s’hi posa pebre vermell ‘de la Vera’ dolç i pebre bo, s’hi donen remenades i s’hi posa aigua (1/2 litre per persona) i 50 gr de sopes dins cada plat.
S’hi afegeixen les patates -tallades redones- i el pebre, estrossejat. Se duu a ebullició, primer amb força fins que agafi el bull i després a poc a poc. Quan les patates i el pebre estan fluixos s’hi posen els ous, i en 10′ cuits
Així, l’estructura per components de la recepta d’avui, seria:
La cuinera d’avui
Com que ja ens havia fet de xef a una de les trobades de la Confraria del Bon Gust (*) i ja podíem saber coses de na Tanita, avui ens regala una espècie de records gastronòmics o autobiografia culinària.
Vaig començar a cuinar quan em vaig casar. Abans, a ca nostra érem 12 persones cada dia, i mumare sempre tingué l’ajut d’una cuinera. Com que hi havia temporades amb canvis, les cuineres algunes eren peninsulars i altres mallorquines, el meu marit va voler que aprengués la cuina que solia fer sa mare, cuina ‘clàssica’ mallorquina.
He duit vida casolana i he menjat la cuina nostra de tota la vida; diferent segons l’hivern o estiu; cuina de temporada, que diuen, cuina de mercat.
Quan érem més petits dinàvem i sopàvem més prest, dins la cuina que estava al soterrani. Més envant menjàvem al menjador familiaar. Quan menjàvem llegum algun germà posava el llegum dins la cullera i el feien volar, per acabar més aviat.
M’agrada tot, excepte el cervell; el provàrem de molt joves i no ens va agradar.
He viscut la postguerra i el racionament. Havíem d’anar vius, però teníem la sort que mon pare era de Marina i teníem accés a l’economat.
De tota manera, tenc un agradós record d’una tia-àvia que cuinava de manera meravellosa. Ara m’agradaria poder tenir-la a prop i que m’ensenyàs a cuinar, igual que una altra dona a la que vàrem estimar sempre, com si fos de la família, que era la cuinera d’unes ties-àvies i que ja ho havia estat dels meus besavis; quan el besavi i la besàvia varen morir, ella es cuidà de les dues filles fadrines de la casa. Nomia Pauleta i era de Muro.
M’agrada tot, però me cansa menys el peix; la carn m’agrada, però no tant. Com a plats específics diria estufat, aguiat de pilotes, greixera, escaldums, pollastre amb ceba i tomàtiga, colflori ofegada; coses que m’havia ensenyat la sogra que el meu home havia menjat tota la vida.
L’arròs és dels plats que m’agraden molt. Si al bufet hi ha paella és del primer que agaf; la paella la trob molt completa. I la fideuà també. La vaig coneixer a Valencia, d’una germana de ma mare i més tard vaig aprendre la recepta d’un programa sobre la fideuà de Gandia.
En un viatge a Andorra i la vall d’Aran vaig menjar per primera vegada ‘carn d’olla’, una sopa de fideus amb un poc d’arròs, al qual hi afegien una gran quantitat de carn molt variada, presentada en una palangana i et servies allò que volies. També ens varen dur unes llesques de pa amb oli, torrades, i amb una tallada molt gruixada de fetge d’ànec. Deliciós.
Creativitat, dins la cuina, no la practic. Sempre seguesc les instruccions de cada recepta, sense canviar els ingredients, a no ser que me’n manqui algun, però no els substituesc per algun altre diferent.
El plat que millor me sol sortir, segons els meus fills, és la fideuà.
Crec que allò principal és tenir tots els ingredients a punt, preparats i en començar, la cuina vol no tenir presses, no frissar, paciència, tranquil·litat i estimació.
Tanita Montaner Cerdà.-La crònica
Feim sopes-5
MDR.-
La jornada es presenta relaxada, entretinguda i divertida. A la cuina, na Tanita ja prepara les sopes.
Amb els snacks no falta ni la conversa ni les olives coentes, tot un clàssic. Tots ens coneixem. Ens posam al dia. Parlam del temps, de la salut, la família, de la vida… Sembla que ens donam conhort i d’alguna manera és així. De tant en tant un comentari alegre, ens arrabassa un somriure. La salsa de la vida i companyia a gust, bons ingredients.
Passam al menjador i d’entrants tenim musclos en salsa i xampinyons, boníssims; un tast d’ensaladilla i una sorpresa: cocarrois. Un festival de sabors. Feim bon paper, quedam bé amb els entrants, que diríem pel poble, mentre les sopes de na Tanita fan el seu procés als fogons. La conversa continua, d’un cap passam a un altre, de la serietat al somriure i ens
permetem petites estones de divertit plaer.
Arriben les sopes, sopes solleriques, per a mi, sopes d’estiu, les que mumare preparava a mumpare. Sabors d’infantesa i joventut, regalen el paladar i duen de l’inconscient al conscient caramull de records. Pocs ingredients, d’estiu, i el que alguns dirien pa sec, cuinats amb alegria, amb ganes i paciència es converteixen en un regal d’aquells que no es poden ni comprar ni embolicar ni posar preu, senzillament no en té. Gràcies, Tanita.
De postres, coca de pastanaga, ben tova, humida, cuita a la perfecció, deliciosa.
Un dinar memorable, una reunió entretinguda i sopes. Ens acomiadam, ho feim alegres, sabem que ens tornarem a reunir.
Les opinions dels assistents
«Una reunión muy agradable, con gente nueva y una comida que siempre es una satisfacción»
(Tanita M, PM)
«Hemos comido unas sopas sollericas. Como mi primera esposa (aunque nació en México D.F.), hija de sollerics. La xef de las sopas ha sido mi hermana Tanita y a ratos yo he ejercido de «pinche».
Buena compañía con ‘facebookeres’ entre las cuales Maria CANARI, a la que quiero mucho. Y las sopas muy buenas, como la compañía».
(Gaby M, PM)
«Sopes solleriques, record d’infantesa i joventut de les sopes d’estiu de mumare. Un dia de sopes per recordar».
(Maria D, Consell)
«Sopes solleriques, han estat molt bones. M’han recordat ses de mumareta. Les hi deien sopes d’estiu».
(Maria S, PO)
«Avui sopes solleriques, boníssimes. Una cuinera excel·lent. Quedam convidades per a una altra».
(Antònia C, PO)
«Un altre dinaret molt divertit i me pensava que no m’agradaria.
Unes sopes molt bones i això que a mi no m’agraden.
Me podeu tornar a convidar».
(Tonyi S, PO)
(*) Vegeu https://www.diariodemarratxi.com/variant-de-peix-al-forn-a-la-mallorquina-tanita-montaner/
