(Perfil ampliat per a «Dinarets amb Personatge»)
Biel Massot i Muntaner.-
No fa massa temps que ens coneixem, amb Vicenç (PM, 1957)(*). En concret, de la seva època de director del digital «Diario de Marratxí», quan hi vaig començar a col·laborar amb diversos articles relacionats amb la història de Marratxí i , posteriorment, també amb una secció dedicada a Premsa Forana. He de dir que sempre em va tractar exquisidament, fins i tot amb més deferència del que podia merèixer pels meus mèrits. Ara, un cop jubilat de les seves obligacions periodístiques, l’he pogut contactar per dur a aquesta secció. Encantat.
Em conta que en relació al TEMPS lliure «des de que m’he jubilat tenc molta vida contemplativa.. pint, res concret, faig proves… m’he aficionat molt a la rellotgeria. M’agraden els rellotges de polsera, i arregl algun rellotge antic que me passen. Mir molts de vídeos de viatges, cosa que és una assignatura pendent, aixo dels viatges. També m’agrada la fotografia, a la qual m’hi he dedicat des del setze anys».
Quant a CINEMA «quan era més jove filtrava molt les pelis que veia. Des de fa unas anys mir cinema per diversió, per passar l’estona. He tengut una vida estressant i ara no me menj massa el ‘coco’… Això sí, m’agraden les pelis que es fan dins espais concrets: una habitació, una illa, un tren o un avió, per posar uns exemples».
«De jove, m’agradava Fellini. ‘Amarcord’ en concret, em va marcar molt».
«No som un gran cinèfil i no tenc actors ni actrius preferits. Amb tot, admir Jack Nicholson.»
Si pogués triar algun LLOC per néixer es decideix per algun país nòrdic, «Finlandia per exemple».
Per viure: «A qualsevol lloc com Mallorca i per cercar-ne un d’igual em qued aquí. Té de tot, mar, muntanya… un lloc com Mallorca, però sense turistes» especifica.
Per gaudir «tal vegada triaria Austràlia; o algun lloc molt diferent d’aquí».
L’activitat d’ART que més l’atreu és la pintura. I explica: «Vull fer un viatge per tornar veure el museu Princesa Sofia i el museu del Prado. He anat a Bilbao només per veure el Guggenheim… M’agrada especialment la pintura contemporània, com l’obra de Francis Bacon o en Klimt. I de cinc-cents anys enrere m’agrada molt el Bosco, perquè per a molts és el creador del surrealisme. M’agrada molt, el surrealisme».
Pràcticament no escolta MÚSICA clàssica… «Escolt més en van Morrison o na Patty Smith, que els he pogut veure en directe. I en concret, ella m’agradava tant que vaig dir: ‘Si tenc una filla li posaré Patty’ i així és. També en Bob Dylan em transporta a la meva joventut».
«La cançó de la meva vida no existeix en singular, diria algunes. Cada una té els seus moments i els seus records».
Si s’hagués de quedar sol al món amb alguna PERSONA «serien les meves filles, amb les quals hi tenc una relació perfecta. M’agrada estar sol i m’estimaria més sol que mal acompanyat, si les meves filles no podien. M’agrada molt estar sol i fruesc de la soledat».
Pel que fa a GASTRONOMIA «m’agraden tot lo que són arrossos. I a l’hivern, plats de cullera, tipus menestra amb brou.
De fet som un menjamiques, però de cap quadrat. M’agrada un bon arròs de marisc o de verdures per l’estiu. I per l’hivern me faig molt sovint un plat que m’encantava ja de petit, les sopes solleriques, amb un ou escaldat a dins.
Sempre cuin i els arrossos em surten bastant bé, i tot el que és de brou amb verdures, sopes solleriques, ciurons aguiats… jo som manetes en general, modestia a part».
Quant a ESPORT: «Surt a caminar mitja hora cada dia per no ser tan sedentari. I només som capaç de seguir algun partit de tennis. Endemés, vaig a partits de bàsquet de la meva néta, que juga amb sa Cabaneta».
«De COL·LECCIÓ tenc una trentena de rellotges, que els duc tots; em canvii de rellotge cada dia o dos. Pel demés, som homo de guardar papers, cartolines i altres coses ‘per si un cas’, en pla de bricolatge».
«També m’he dedicat a guardar pedres de llocs que he estat, com a record. O algun tipus d’objecte, com un tros de fusta d’un arbre quan vaig ser a Nova York».
En relació a la LECTURA «abans llegia novel·la històrica. Ara fa temps que no llegesc massa. Si ara alguna cosa em crida l’atenció, em compr el llibre, com el cas del darrer que tenc en marxa: ‘La vida contada por un Sapiens a un Neandertal’, d’Arsuaga i Millás».
«De fet, sempre he llegit bàsicament premsa, molta; coses de política i tertúlies polítiques».
Li agrada VIATJAR. Ha estat a París, on hi té un amic pintor, a l’Argentina, a Nova York, a Bolònia. Per la península molt, quasi pertot. Però assegura: «Tenc pendents molts d’altres llocs».
«Un viatge especial va ser el viatge a Nova York. Em va agradar perquè som aficionat a la fotografia i allà vaig poder fer unes fotos diferents de les típiques de turista».
Un RACÓ preferit de Mallorca: «Entre Sóller i Deià, a una caseta envoltada d’oliveres, del meu amic de París, i a on vaig sovint a dinar amb ell».
«D’altre lloc del món, m’agradaria molt anar per la Patagònia, per l’estret de Magallanes, ‘Tierra del fuego’ i tot això. M’agradaria conèixer-ho de prop; em crida molt l’atenció».
A l’hora de destacar alguna VIRTUT seva ho té clar: «Sense dubte, la paciència».
I no ha de mester més coses: «Estic satisfet com som, sense ser cregut, tenc molta empatia -massa, perquè sofreixes mes del compte».
«El principal DEFECTE és que som massa perfeccionista. Molta gent ho troba virtut i és un defecte perquè mai no estàs satisfet, ets un ‘miraprim’ i et costa conformar-te».
La DEFINICIÓ d’ell mateix; «Una bona persona, molt amic dels seus amics, sempre disposat a ajudar a un amic».
Si hagués de repetir alguna EXPERIÈNCIA seria un recomençar: «La mateixa vida que he tengut. No tendria cap problema, si em reencarnas, en repetir-la».
DE fet, no esborraria res del record.
Veu difícil la seva gran IL·LUSIÓ; «Una cosa impossible; veure d’adultes i amb la seva vida feta, les nétes i nét. És una fantasia, però no ho prodré veure».
Els graus més elevats de la seva escala de VALORS: la dignitat, l’honradesa, l’honestedat.
Precisament, el mateix que demana a les persones que l’ENVOLTEN: «Els mateixos valors, que per mi són molt importants».
Allò que DETESTA més en la gent «precisament és la manca d’empatia, que et du a ser insensible davant les injustícies i els sofriments humans i és el pitjor que pot passar. Qui no té empatia ha perdut el sentiment de justícia i de sofriment».
En qüestió de RELIGIÓ té les coses clares: «Som ateu, des de molt jove. Vaig militar a les joventuts comunistes dels 16 als 20 anys, llegia molt i vaig arribar a la conclusió que allò immaterial no pot crear matèria. I, a més a més, veure com funciona el mon: si existís un déu jo no el voldria».
«No crec en el pecat. Crec en el bon o mal comportament de l’ésser humà. Tampoc no crec en el Més Enllà».
«De la mort no en tenc un pensament negatiu. Només em pot preocupar pel que he dit de veure créixer les meves nétes. És una qüestió d’egoisme personal, si no fos per això no tendria problema en morir qualsevol dia».
«De Déu diria que la gent que hi creu a vegades dóna certa enveja, perquè totes les desgràcies són justificades perquè Déu els hi envia. Tenc molt de respecte per aquesta gent; els qui no hi creim sofrim més perquè no sabem perquè ens passa allò que ens passa».
«El meu PARTIT polític ideal seria el que posàs per davant tot lo quotidià del carrer, davant tot lo altre. Seria allò de cubrir les necessitats de la gent del carrer lo primer de tot».
En questió DONA «som molt feminista, perquè he vist el masclisme, els seus efectes i també la lluita, no reconeguda, de les dones dins la casa. Em bull la sang quan veig que la gent no té molt clar que la dona té els mateixos drets que un home».
«Crec que la NATURA, entre la intervenció dels éssers humans, els microplàstics, el consum del territori, i el canvi climàtic, que és evident, té un futur complicat».
Parlant de MARRATXÍ mostra clarors i ombres: «Jo som de Palma, havia de fer feina a Santa Maria i vaig venir a mirar cases per aquí i em vaig quedar. Sempre era un somni viure a Pòrtol, tot i que, de fet, em va decebre pel renou i la manca de contacte amb la gent; això d’anar pel carrer, saludar i que no et contestin…»
Quant a una ENTREVISTA ideal: «José Mujica, expresident d’Uruguai, mort fa uns mesos. Per a mi, el polític més honrat i honest del segle XXI. De fet, l’entrevista només hauria estat una excusa per haver-lo conegut».
El balanç VIDA/MÓN, com en tantes ocasions, està migpartit: «De la vida que he duit n’estic satisfet; del món no n’estic molt content. He fet el que he volgut; m’ha agradat la meva feina, tenc unes filles meravelloses, puc viure de jubilat dignament… Quant al món és molt fort tot el que està passant i els països no fan res per millorar-ho».
Moltes gràcies, Vicenç!
(*) Vegeu l’entrada del seu perfil a Marratxipèdia:
https://www.marratxipedia.com/hernandez-roig-vicenc/
Si voleu veure aquest mateix perfil/entrevista amb els corresponents enllaços directes, anau a:
https://www.marratxipedia.com/aproximacio-a-23-vicenc-hernandez-roig/
La crònica
Dinaret amb VICENÇ HERNÁNDEZ ROIG
MDR.-
A vegades passa, quan interrelacionen les energies d’un grup de persones i l’energia de l’espai, en positiu, ens trobam com si ens coneguéssim fa estona. No sé la raó, però avui hapassat, una altra vegada.
En Vicenç es presenta senzill, proper, amable, un discurs clar, unes idees clares. Quasi totes les persones que ens hem reunit avui vivim el moment de la jubilació, no estranya que aquest sigui un bon tema, que compartim amb els snacks i els vermuts.
Parlam d’internet, d’allò bo i allò dolent que ens porta. En Vicenç comparteix un intent d’estafa que va patir. Comentam si compram o no on-line, si el producte sol ser bo o no. Ens posam d’acord ben aviat, a vegades les fotografies del producte confonen. Amb en Vicenç tenim molts temes en comú i un vici: fer fum.
El menjador ens espera i l’aire condicionat també. Un gust. D’entrants: pinxos d’ensalada Caprese, una finura de plat treballat, un festival de gustos, i xarrupet de gaspatxo. Recordam el menjar de les mares, majoritàriament les mestres de la cuina. Sembla que avui, en general, ens agrada cuinar, sols un petit però: què he de fer avui per dinar? I la seva, sempre eterna, resposta: qualsevol cosa. Ens posam d’acord ben aviat, passa el mateix arreu. En Vicenç també cuina i la conversa dona per parlar del paper de la dona i l’home en relació a la cuina.
El plat fort, paella de verdures, resulta bo, menjívol, al seu punt, gustós i al gust de tots els comensals i és el punt per encetar un altre tema, respondre a la pregunta ‘m’agrada o és bo?’. Profitosa qüestió que ampliam a quasi bé tot, una beguda, una pintura, una novel·la… ‘és bo o ens agrada?’
A les postres, tiramisú i pastís de músic, parlam de rellotges. En Vicenç n’endreça d’antics. Confessa que no és rellotger, que sols li agrada i que és molta feina: treure rovell, trobar alguna peça de recanvi. Normalment vol dir dedicar-hi molt de temps.
Costa deslligar-se de la reunió però el dia a dia ens reclama. Jubilats sí, però encara amb certes obligacions, feines i coses a fer. Ens retrobam a la propera, un gust haver-nos reunit.
L’opinió dels assistents
«Agraïment per incloure un humil comunicador com jo al selecte grup de personatges dignes d’entrevistar».
(Vicenç H, PO)
«Una gran oportunitat per conèixer una gent molt interessant i de gaudir d’un arròs de verdures fantàstic i d’uns dolços extraordinaris».
(Tomeu O, PM)
«Gràcies per aquesta oportunitat de compartir taula i tertúlia amb persones tan interessants».
(M.Antònia S, StaM)
«Com cada vegada que venc a aquesta casa, un plaer. Bona companyia, bon menjar i molt per aprendre».
(Catalina J, SC)
«Un cop més, un dinar amb personatges molt interessants i molt agradables. Es dinar molt bo i es tiramisú extraordinari».
(Miquel D, Consell)
«Una reunió nutrícia, un dinar esplèndid».
(Maria D, Consell)
