(Perfil ampliat per a «Dinarets amb Personatge»)
Biel Massot i Muntaner
Puc dir, sense exagerar, que la conec de tota la vida, n’Agnès (Es Pont d’Inca, 1984)(*). D’ençà que va néixer… No de bades som amics amb sa mare des que vàrem compartir cursos, anys, aules i projectes a -l’avui ja antiga- Escola de Magisteri de la carretera de Valldemossa, amistat refermada arran d’una extensa col·laboració compartint secció a les planes de la històrica revista Pòrtula.
I avui n’Agnès és aquí, no per la meva relació amb sa mare, sinó per mèrits propis i pel seu innegable lloc, guanyat a pols, dins el món de l’escena. Cal veure la quantitat de gent que en saber que hi tenim contacte i relació baden uns ulls com salers i es preocupen de saber-ne detalls que la mare, amb tota raó ufanosa, no s’està de donar i explicar.
La podria pintar, nina, nina, amb aquell vestidet de pageseta amb el qual la duien a ballar amb l’agrupació Aires des Pla de Marratxí, del Pla de na Tesa. O fent les primeres passes dins el món de la interpretació a l’acadèmia teatral di Marco, del Pont d’Inca. Escenes a les quals tenia privilegiat accés per la meva condició de cronista de l’esmentada revista.
Encara un darrer apunt, consistent en el fet que podria trobar -si les cercava-, les fotografies que li vaig fer a ca seva, quan era una adolescent que apuntava maneres d’estrella, del que podria ésser el primer ‘book’ de la seva carrera.
Per tot això -i molt més- em plau dur-la a aquesta secció que -mira per on- seguim compartint conjuntament amb sa mareta, i que duri… Anem-hi…
Sobre el TEMPS lliure comenta, amb un to a mitges entre gojós i trist, que fa tres anys que la feina no li permet dedicar-se espais reals al mon de l’oci. Quan podia… lectura cinema, entrenaments actorals pel plaer de compartir, aprendre i millorar… xerrades amb amics i amigues compartint un cafè, o moments personals solitaris en una taula de bar, bolígraf en mà i paper per expressar el que fos amb paraules escrites…
En termes generals sent ADMIRACIÓ per les persones que sense que el seu entorn faciliti un objectiu de vida (científic, artístic) són capaces de perseverar, en dècades de les seves vides, per tal d’assolir un objectiu, no econòmic, sinó per aportar coses a la societat on viuen; la base profunda seria l’aportació a la societat… gent que té la constància de lluitar per allò… Posa l’exemple concret d’Alícia Sintes, com una dona de Menorca que ha lluitat per ella mateixa i ha fet part d’un grup de recerca internacional que ha guanyat un Nóbel… també per les persones que tenen un sentit de la justícia i són capaces d’anar en detriment del propi benestar a favor de la causa de restablir la justícia, «com pugui ser el cas del jutge Castro», explicita.
Assegura que li encanta ser espectadora de CINEMA; li encanta una sala de cinema, sobretot quan veu que el públic és educat i entén els rituals d’aquest tipus de sales. Però no es defineix per cap gènere en concret perquè «me’n poden agradar molts», diu.
Sí que tria una pel·lícula: li agrada molt una que es diu ‘Dolls'(Pepes, en anglès), per la seva poètica i per la construcció dels personatges, especifica.
Quant a actors destacats tal volta es queda amb Gregory Peck. I pel que fa a actrius anomena Claudette Colbert, per exemple.
Si pogués triar algun LLOC per néixer seria Firenze; per viure, London; i per gaudir, Nova York… Tot una autèntica ciutadana del món…
Quant a ARTS, a part de teatre, sent atracció per l’escriptura i la interpretació… explica que, en general, s’interessa per tot i considera que «al final tot et retroalimenta»… Confessa que allò que menys li interessa, darrerament, és l’art contemporani «perquè és un art de cada vegada amb menys esperit crític, amb un fons intrínsec de ser més decoratiu»…
Escolta MÚSICA de tot tipus, però diu que té poc interès per alguna cosa concreta… Té un interès general per la música, però poca formació específica i, tal vegada per això, no cerca res especial.
Així mateix arriba a dir que la cançó de la seva vida podria ser «Bambú», d’Antònia Font, «perquè és una fantasia musical que a mi me connecta amb la nina interior».
Si s’hagués de quedar sola al món amb alguna PERSONA no dubta gens que, ara mateix, seria amb la seva filla.
En parlar de GASTRONOMIA assegura que el tipus de menjar que més li encanta són els gelats, però quan ha d’escollir un plat de cuina es decanta pel tofu al curry.
Cuina molt poc i diu que el que li surt millor és la truita de patata i el pa amb oli.
Afegeix que la rebosteria li interessa, sobretot per la part creativa que suposa, més que per la culinària o alimentícia.
Pel que fa a l’ESPORT, comenta que un temps es va dedicar al badminton, però darrerament, quan pot, el que millor li va pel tipus d’energia que necessita gastar és el pilates.
D’altra part, sempre ha seguit el tennis… i considera que el fenomen esportiu d’en Rafel Nadal l’engrescava molt, i més abans n’Arantxa Sánchez Vicario… ara, com altres coses que ha hagut d’aparcar, el segueix poc.
Resulta que l’única COL·LECCIÓ que ha fet en la vida va ser de fascicles sobre rebosteria creativa… així i tot també arreplega els llibres que pot, de tot, i molts de segona mà; assegura que és incapaç de passar per una llibreria de segona mà i no entrar a remenar el material…
El tipus de LECTURA que li interessa més és sobretot de teatre, a nivell professional, però com a simple lectora es decanta per la poesia i l’assaig… afegeix que segurament el que manco li interessa, i per això en llegeix poca, és la novel.la.
Darrerament ha quedat fascinada per l’assaig ‘Forats blancs’, de Carlo Rovelli, que parla dels confins de l’univers i és un gran entès en els forats negres.
Així mateix recorda que va tenir una època molt del novel·lista japonès Murakami.
Finalment, de poesia, assegura que en Salinas és un autor al qual sempre hi torna.
Li agraden els VIATGES, però també li agrada fer-los per feina. De tota manera ha viatjat poc: a part de les capitals europees bàsiques, va estar un mes a Hondures.
I precisament aquest viatge a Hondures és el que més especial va resultar, per molts de motius… va ser el més transformador perquè «descobreixes un canvi de paradigma del món que et transforma, per allò que veus, per allò que vius i pel que comparteixes». Tota una lliçó de vida…
Quant a VIRTUT seva destaca sobretot la constància, «en el sentit que per aconseguir una cosa cal tenir consciència de tenir un compromís i una empatia cap a allò que hi ha fora de tu… tenc clar que les coses no vénen regalades i les has de treballar i assolir» assegura.
Com a principal DEFECTE reconeix que és molt caparruda i que, a cops, tolera poc la frustració i no la sap gestionar bé.
D’altra part dóna com a principal característica del seu CARÀCTER el fet de tenir una habilitat comunicadora i, alhora, ésser «excesivament» -precisa- sensible.
Parlant d’EXPERIÈNCIES assegura que tornaria fer una carrera universitària; passaria pel procés de tornar a estudiar-la.
Quant a l’experiència que li ha resultat més impactant és la d’Hondures, sens dubte, afegeix. Diu que és l’única vegada que recorda ésser conscient d’haver sentit por, «i això -afegeix- és una cosa que no s’oblida»… D’altra part, i en un altre aspecte, «el part de la meva filla».
Té clar que, d’entrada, no li agradaria ESBORRAR res del record… Quan ho pensa millor hi col·locaria el fet de «rebre la telefonada que la meva padrina s’havia mort mentre jo era en un vaixell camí d’unes funcions de teatre».
La seva gran IL·LUSIÓ, avui per avui, és tenir un ca seva a Mallorca.
El grau més elevat de la seva escala de VALORS és la justícia.
A les persones que l’ENVOLTEN les demana empatia, intel·ligència, entusiasme i coratge… quasi res!
En termes bàsics, en la gent DETESTA la peresa, la mala educació i la manca de compromís, així de clar…
Parlant de RELIGIÓ creu que el fet religiós es una cosa amb la qual pot connectar… reconeix que ha rebut una educació per la qual «les premisses ètiques i morals del cristianisme tals com estimar l’altre com a tu mateix són bàsiques, i podrien suposar una base amb la qual intent ser coherent… i així ho intent inculcar a la meva filla».
El seu PARTIT polític ideal seria «un que fos inclusiu i que la base de tot fos la justícia social i la capacitat de crear comunitat -reflexiona- i que la seva finalitat fos l’eliminació de les classes socials, la redistribució de la riquesa i el sentit de comunitat». I afegeix «i que fos un partit feminista, en tant que el feminisme comporta tenir cura de l’altre». Quasi res… és cert que parlam d’ideals…
Molt breument, veu la NATURA mig destruida, però amb una innegable capacitat de rebel·lió i recuperació.
Assegura que la seva vivència MARRATXINERA «com a cosa vital relacionada intrínsecament amb aquest municipi és el ball de bot. Me va donar molta alegria de nina tant el ball de bot com la relació amb el grup». I afegeix «tot i que a mi em costa sentir-me d’un lloc en concret, també em costa molt desprendre’m del fet que som d’aquesta illa».
Diu que li agradaria ENTREVISTAR Joan Mascaró Fornés, el filòsof i orientalista de Santa Margalida. Especifica que té aquest pensament «després de llegir ‘Reis del món’ de Sebastià Alzamora; m’encantaria no sé si escoltar-lo o fer-li preguntes, segurament lo primer».
Després de pensar-ho un poc decideix que un moment o l’altre li agradaria veure en la SECCIÓ «Dinarets amb Personatge» la física Alícia Sintes; la presidenta del GOB, Teresa Cuennet, o el jutge jubilat José Castro.
Finalment conclou que es troba contenta d’aquesta VIDA, d’aquest MÓN: «em sent una dona afortunada, per la família on he nascut, per la parella amb la que construesc un projecte de vida i per la manera com professionalment m’intent desenvolupar».
Una meravella, gràcies mil, Agnès.
(*) Vegeu el seu perfil a Marratxipèdia:
https://www.marratxipedia.com/llobet-deia-maria-agnes/
Si voleu veure aquest mateix perfil/entrevista amb els corresponents enllaços directes, anau a:
https://www.marratxipedia.com/aproximacio-a-09-agnes-llobet-actriu/
Dinar amb personatge (M. AGNÈS LLOBET DEIÀ)
La crònica
Dinaret amb… AGNÈS LLOBET DEIÀ
MDR.-
La taula de l’aperitiu preparada defora, el temps ho permet, ha sortit el sol i escalfa la
mica, tot i que ens situam a l’ombra. Tenim a l’abast els snaks, les olives coentes, el
vermut, el palo… i l’aigua.
Es traspua, entre els que assistim, la il·lusió de compartir aquesta estona, entre totes i tots
i amb na M. Agnès qui, d’entrada, es limita a somriure i observar. Una diria que analitza,
que ens analitza. Es desplega certa admiració per la feina que li hem vist, com a públic, i
ella continua somrient. Somrient i analitzant amb la mirada. Ara ja no hi ha dubtes.
Quan passam al menjador, bonic espai sense traves per deixar-nos observar la natura, ens
esperen els entrants, avui anam de coques, una de trempó, encara teba i deliciosa, i l’altra
una mica més senzilla, però també bona, de ceba confitada.
Na M. Agnès respon, sense cap por, a les nostres curiositats, com inicià essent una nina, el
camí del teatre, de la mà de l’escola de teatre de Leona di Marco, aleshores instal·lada al
Pont d’Inca i poc temps després es mudaren a Palma, a l’Assistència Palmesana. Parla de
na Leona i queda patent que és una dona a la qual admira i adora de llavors ençà. Ens conta
com de la mà de na Leona tengué el privilegi d’estudiar i treballar matèries com exercicis
de respiració, teatre del moviment, comedia de l’art, que molt més endavant formarien part
dels seus estudis superiors a Barcelona. Narra anècdotes com el trimestre que dedicaren a
la comèdia de l’art, espectacle improvisat de carrer popular al Renaixement italià. Feien les
seves improvisacions a la clastra davant de l’Assistència i el seu públic eren els veïnats, tot
i que també s’atreviren a anar, un parell de vegades, a la plaça Major de Palma, amb una
gallina i una bala de palla com a actors convidats.
Mos conta que va començar la seva carrera professional a Mallorca, quan encara estudiava
a l’Institut del Teatre. Na M. Agnès supura vocació i pau, tal vegada per això, pel grau de
vocació, encara camina cap endavant. Sap i parla de les dificultats de la seva professió. Diu
que té la sort que el seu company l’animàs a fer passa endavant i tornà cap a Madrid
desprès d’aturar més de dos anys quan decidí ser mare i confessa que sap, tot i la duresa
que suposa, que ha tingut sort de poder “enganxar” després de l’aturada.
Arriba l’arròs, paella de verdures, mengívol, al seu punt. En gaudim. Na M. Agnès aprofita
per anar una mica més enllà de les observacions primeres i també demana alguna curiositat
dels presents. Està còmoda, relaxada, ho mostra la seva rialla.
Tiramisú de postre acompanyat d’una safata de galetes dolces variades i bombons.
La conversa es fa familiar, estam a gust, no es pot dissimular. Tant és si ens coneixem
molt, una mica o gens, alguna espurna de màgia pren en aquests petits encontres i avui no
ha estat diferent. ‘Un gust compartir amb tu’, ha estat el clam final quan ens hem acomiadat.
L’opinio dels assistents
«Sempre m’has arrelat a ser una Marratxinera, membre d’un col·lectiu, d’una terra (de fang, però també de paraula, poesia i teatre) que, malgrat desmembrada, troba maneres de connectar i tenir cura d’un vincle.
Aquest dinar i el replec de trobades que organitzes en són un exemple, d’un valor diví.
Gràcies per aquesta convidada, poder escoltar, descobrir gent nova, saviesa d’experiència; i esper que durin molt de temps i molt gent pugui gaudir d’un petit oasi com el d’avui.
I gràcies per deixar-me formar part, un dia com avui, del teu univers, les teves curolles. Per molts d’anys de bona cuina, conversa i molta alegria.
Amb tota la meva estima»
(Maria Agnès Ll, Madrid)
«Una reunió, dinar, molt especial, la convidada és la meva estimadíssima filla, n’Agnès Llobet (Maria Agnès)».
(Rafel Ll, Consell)
«Contenta d’haver pogut compartir aquest dinar amb la família Llobet, especialment amb n’Agnès, de la qual som seguidora».
(Rosa A, SC)
«Gràcies per convidar-me a aquest dinar tan saborós, amb n’Agnès Llobet i la seva família, tan singular i tan fans de l’ofici de la filla».
(Nati dG, PI)
«Un gran plaer; no deixeu mai de comptar amb mi».
(Catalina J, SC)
«Sempre inoblidable i avui, a més a més, inoblidable».
(Maria D, Consell)
