Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Sa Plaça, i d’altres)
XOTS
«La carn de xot és una de les carns més completes nutricionalment. S’engloba en el grup de carns vermelles i, en aquest mateix grup, destaca per ser una de les més nutritives juntament amb el boví o l’ànec.
La carn de xot és un dels aliments que no hem d’oblidar en la nostra dieta. No cal consumir-la cada dia, però sí incloure-la un cop a la setmana.
És una carn rica en proteïnes d’alt valor biològic, que contribueixen a l’augment de la conservació dels músculs.
La carn de xot ajuda a un millor creixement i a un progrés normal dels ossos dels més petits. Conté niacina, més coneguda per vitamina B3. Té vitamina B6 i B12, les quals contribueixen al funcionament normal del sistema immunitari i una formació correcta dels glòbuls vermells.
Posseeix també un alt contingut en potassi, mineral necessari per al bon desenvolupament del nostre sistema nerviós».
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8101, 26 V ’23)
PATATES
«El cultiu de la patata a sa Pobla l’han datat a l’any 1845 i d’aleshores ençà els pagesos poblers no han cessat en experimentar nous i diversos sistemes de cultiu i comercialització. Al principi, el tubercle només es conreava a petites parcel·les de les terres pròximes a s’Albufera, per atendre l’escassa de demanda del mercat illenc i dedicar el sobrant de la producció a l’alimentació dels animals domèstics.
El 1926 es va fer un gir en el cultiu de la patata, impulsat pel comerciant Pere Antoni Aguiló, que canvià radicalment l’economia del poble, amb l’arribada de la patata ‘Royal Kindey’ que el pròxim any ja va ser exportada al Regne Unit. Aquesta varietat de patata fou importada de Mataró pel mateix P.A.Aguiló que la va cultivar i va animar a la resta de pagesos poblers a participar d’aquella nova experiència, que va resultar ser una petita mina d’or pel poble.
El segle XX, els agricultors poblers feien dues collites de patata; la primera destinada a l’exportació, on la sembra es realitzava el mes de novembre i es començava a recollir al maig. L’altra collita, anomenada d’hivern, es destinava al consum interior, era sembrada a finals de juliol i recol·lectada entre octubre i novembre. Però els anys 90, la campanya d’exportació té el seu desenvolupament entre els mesos de febrer a finals de juny, segons la varietat més o menys primerenca. La ‘Lady Christl’ i la ‘Maris Peer’, coneguda popularment com patató, són les primeres a recol·lectar per proveir el mercat anglès, que encara que actualment no sigui el majoritari, sí que té un pes específic dins el marc de l’exportació de patata poblera cap al continent».
(Antònia Coll, Aparador, Sa Plaça, 434, Inca i comarca, 26 V)
MÉS DE LA PATATA
«Des de 1990, la població de Prades (Catalunya) celebra amb una festa popular la collita de la patata, que ha estat sembrada mig any abans. Se sol celebrar el tercer diumenge del mes de setembre i inclou un esmorzar amb patates al forn. L’esdeveniment acaba amb una degustació en què es serveixen truites i guisats.
A Espanya hi ha dos territoris amb una Indicació Geogràfica Protegida de la patata; les patates de Prades i les de Galícia.
A més, cal esmentar que hi ha més de 4.000 varietats de patates a tot el món, la majoria al Perú.
A més, aquest tubercle és el quart cultiu mundial, darrere el blat de moro, el blat i l’arròs».
(Antònia Coll, Aparador, Sa Plaça, 434, Inca i comarca, 26 V)
EUDALD
«(…) Si en parlar d’Eudald Carbonell tot d’una ens apareix el nom d’Atapuerca (on és un dels directors de les excavacions d’aquest jaciment on s’hi ha descobert una nova espècie d’homínid, l’ ‘Homo antecessor’ que seria una espècie ‘d’explorador aventurer’ que sortí del continent africà cap a Europa, sembla que més aviat gràcies als descobriments tecnològics, que a raons de migració climàtica i supervivència), o del jaciment de l’Abric romaní i ens quedam aquí, només assolirem una part de la dimensió real del personatge. I és que a la seva faceta d’arqueòleg hi hauríem d’afegir altres especialitats i perfils científics com els d’antropòleg, geòleg, paleontòleg, ecòleg… que li han permès desenvolupar una línia de pensament (no deixa de dir que l’observació i l’anàlisi de l’evolució de l’home en el passat és allò que li permet parlar ara del futur de la humanitat) que l’ha duit a acostar-se a un discurs que voreja la filosofia, la lògica… i l’esperança, si hi ha un canvi de paradigma en un futur recent.
Quan vaig saber que havia estat convidat per una associació cultural de Felanitx, els Amics dels Closos de can Gaià (…) per fer una xerrada oberta, vaig tenir clar que intentaria anar-hi. I quan vaig saber el títol de la trobada encara més, ja que estava directament relacionada amb una entrevista que li havia sentit per la ràdio i alguns articles que darrerament havia llegit sobre el seu pensament actual. ‘El futur de la humanitat. Decàleg per la supervivència de la nostra espècie’. No em negareu que el títol, que és el mateix d’una publicació que no fa massa temps que ha tret i que ja va per la sisena edició, no fa un poc de salivera.
El Mercat de Felanitx, que és el lloc on es fa la xerrada, és ple. Hi caben uns quants centenars de persones i com que he arribat d’hora he pogut seure força endavant i se’l sent de meravella. Potser la fórmula emprada per fer la xerrada sigui discutible, però ignor si ha estat suggerida per ell mateix. El presentador de l’acte i membre de l’Associació organitzadora felanitxera, és qui el mou a treure el seu argumentari (10 arguments) que són la base de la darrera publicació i dels seus plantejaments d’estudi i divulgació actuals. I van sorgint, un darrere l’altre, els temes que marquen aquest pensament crític: el pas del coneixement a la construcció d’un pensament que ajudi a guanyar aquest futur; la seva desconfiança amb els lideratges; la defensa de la diversitat entesa com a guany per a la col·lectivitat; el concepte de planetització que comporta la diversitat davant la globalització que la destrueix; la socialització de la tecnologia, del coneixement; la necessària de la societat, el col·lapse, inevitable, però no l’extinció…
L’hora que dura la xerrada ha passat molt de pressa. És un bon comunicador i se l’entén perfectament i ho sap, i també sap, i això ho deixa ben clar en el petit debat obert que s’obre al final, que el seu discurs no pot ser exposat amb agror, amb ressentiment, com si no hi hagués res a fer. El raonament ha d’entrar amb amabilitat perquè sigui escoltat i entès. Ell creu fermament en l’home, en el fet que se n’adonarà que el caos, la seva extinció com a espècie, és factible si no hi ha un canvi, un gir en la manera d’evolucionar. És l’home qui ha creat la tecnologia que ens ha permès arribar on som i és l’home que l’ha de conduir cap a la seva pròpia defensa col·lectiva.
Una vegada li vaig sentir dir que allò que l’havia fet canviar de pensament (del tot està perdut, no hi ha res a fer, a l’esperança cap a un futur possible i diferent) havia estat el naixement del seu fill. Potser sí que allò que ens fa més humans, més solidaris, més cooperatius, sigui aquesta preocupació que tenim pels més propers i més joves i el seu encaix en la societat del futur.
Ja veig que hauré de llegir el llibre sencer».
(Joan Gelabert Mas, Qui dies passa…, Fent Carrerany, 441, Maria de la Salut, V)
BACH
«Bach, considerat, entre altres coses, el matemàtic de la música, qui fou un dels màxims exponents quan a creació musical per a la divinitat, representant del barroc, ha sonat a totes les esglésies del municipi [Pollença] dins el cicle ‘Bach amb marimba’.
En aquesta ocasió, hem tengut el plaer de poder gaudir de tres de les sis suites, aquesta forma musical que compta amb diferents moviments instrumentals o parts breus de caràcter dansístic, constrastant entre sí, d’origen renaixentista, que va crear per a violoncel, però una adaptació per un instrument de percussió, la marimba, interpretada pel professor de percussió, i amic, Joan Campomar Cerdà.
La Suite en Sol Major BWV 1007 (Bach-Werke-Verzeichnis, catàleg de les obres de Bach en alemany), la suite en Re menor BWV 1008 i la Suite en Do Major 1009, ha format part d’aquest repertori del cicle en què Joan ha volgut obrir les esglésies pollencines combinant el patrimoni arquitectònic i musical, una forma d’unir dues divinitats. Obres de considerada dificultat tècnica i interpretativa que ha sonat de memòria.
Joan Campomar ha preparat el cicle amb molta cura, aconseguint seduir-nos, mostrar-nos l’obra de Bach, allò que mai no és casual en termes musicals, una música que ha sonat especial a cada indret i que és fruit de l’amor a la música, la disciplina i constància en el treball, en definitiva, allò que ja a l’antiga Grècia predeien, el poder de la paraula música (mousike).
Durant vuit setmanes, a Pollença i al Port, la música celestial del Mestre dels Mestres, Bach, no ha quedat indiferent, ha deixant empremta d’una música que no només es toca sinó que també s’ha de viure, i sentir tal com ho ha fet Joan.
Han estat moltes hores de dedicació que durant dos anys ha preparat a consciència perquè els que ho hem gaudit només podem dir gràcies. Gràcies per tenir l’oportunitat de viure juntament amb tu aquesta passió musical i gràcies per tantes hores de música diferents perquè també hem tengut l’oportunitat d’arribar a indrets especials i que no sempre estan disponibles.
Per a Bach res no és casual, tot té un significat. Per a en Joan Campomar també. En el darrer concert, al santuari dedicat a la Mare de Déu, un lloc sagrat natural, ens hem apropat encara més a la música celestial, commemorant, en paraules de l’intèrpret, quaranta anys de dedicació a la percussió, a la música i a la màgia que ha compartit amb els assistents. Màgia i poder ple de sentiments i emocions, en definitiva, música.
Gràcies, Joan, per aquesta iniciativa, gràcies per deixar-nos formar part del projecte, gràcies, amic».
(Mateu Vila Cerdà, Percussionista-professor, Punt Informatiu Pollença, 663, 1-15 VI)
MUSEU SOLLERIC
«El Museu Parroquial aviat obrirà les portes al públic. L’escolà Guillem Bernat, gràcies als seus coneixements sobre litúrgia, indumentària i joieria, ha estat la mà principal en la creació d’aquest nou espai, juntament amb l’arquitecte i pintor Joan Soler i el propi rector, Eugeni Rodríguez.
Bernat ha tret de dins els calaixos de la Parròquia de Sant Bartomeu les millors peces del tresor parroquial, amb l’objectiu de donar a conèixer el ric patrimoni eclesial a estudiants, sollerics en general i també als visitants. Les vitrines aniran renovant-se amb l’objectiu de tenir un museu viu i de fer possible l’exhibició, amb el temps, de tots els objectes més destacats del patrimoni parroquial.
L’orfebreria del tresor de la Parròquia, diversos objectes litúrgics i ornaments litúrgics (vestits) són els principals elements que es poden comtemplar a les vitrines del nou museu. A més, el visitant té la possibilitat de visitar la Sagristia, una sala amb gran profusió de pintura religiosa, relíquies i altres ornaments litúrgics.
El visitat hi podrà veure una curiosa bacina d’argent de 1649 de la Confraria de Sant Antoni; una píxide d’argent sobredaurat del XIV, utilitzada per dur la comunió als malalts; o també un reliquiari de Sant Sebastià del segle XV que conté un fragment d’os del patró de Palma. També s’hi pot contemplar un portaviàtic amb relleu d’argent sobrepussat del segle XVIII, que servia per dur els olis i la comunió als malalts que havien de rebre l’extrema unció: el capellà anava equipat amb una capa pluvial i els dos escolans que l’acompanyaven duien una campana que feien sonar perquè la gent sortís al portal de les cases a agenollar-se, i l’altre una umbrel·la per cobrir el capellà.
També es pot veure un ric copó que la venerable Francesca Alcover va donar a la parròquia, fet amb la seva plata i amb les seves joies, així com altres donacions de particulars. Destaquen els atributs episcopals del bisbe solleric Mateu Colom, inclòs el seu bàcul i el calze, i un pectoral del cardenal palmesà Antoni Despuig, amb dues llenques de la Vera Creu».
(Gabriel Mercè, Sa Veu, 1778, Sóller, 2 VI ’23)
