Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Sa Sella, i d’altres)
Alícia de Larrocha
Ha fet cent anys del seu naixement. «Nascuda a Barcelona l’any 1923, quan tenia dos anyets, amb els seus dits petitons, ja cercava, des del teclat del piano que hi havia a casa seva, totes les melodies que arribaven a la seva oïda. Us puc assegurar que allà n’hi sonaven moltes, de fet, la seva mare i la seva tia foren alumnes del gran compositor que era Enric Granados (un dels més importants músics d’estètica romàntica/nacionalista que hi ha hagut a Espanya, conjuntament amb Manuel de Falla i Isaac Albéniz, entre els principals).
Alícia -nena prodigi- rebé classes de piano del reputat pedagog Frank Marshall, el famós deixeble -també- de Granados. El primer concert que donà la petita pianista fou als 4 anys al saló de l’Acadèmia Marshall, a Barcelona. A la mateixa capital, al Palau de la Música, als 7 anys va fer la seva gran presentació. L’any 1957 moria Marshall i Alícia fou nomenada directora de la reputada acadèmia.
La carrera d’Alícia de Larrocha fou meteòrica i va estar plena de premis i distincions (…)
El repertori principal i el que la va fer més famosa, era l’espanyol (…) Però no tot era música de compositors del país, també era famosa tocant altres repertoris: Bach, Haydn, Mozart, Schumann, Beethoven, Schubert, Chopin, Ravel, etc.
La seva tècnica era infalible i trascendent, la seva manera de tocar era delicada, imaginativa i amb profunda passió. Era de mans i físic petit, per això, en algunes obres havia de canviar algunes digitacions per poder-les realitzar en millors condicions.
La seva capacitat de treball era grossa i no es rendia facilment (…)
I ja per acabar l’article, un llibre per si algú vol saber més coses de la seva vida: ‘Alicia de Larrocha. Notas para un genio’, Mónica Pagès Santacana. Editorial Alba. Trayectos. Una recent i completa biografia de la pianista, disponible també en format llibre electrònic».
(Jeroni Rullan, Afinant, Sóller, 8099, 19 V ’23)
Caragols
«Al llarg de l’any hi ha cites gastronòmiques que no puc deixar passar, Nadal i els torrons, les Verges i els bunyols, Sant Antoni i les espinagades, Setmana Santa i les panades i el Firó de Sóller i els caragols, obvi (…)
Aquest petit mol·lusc de terra, parent llunyà d’escopinyes, muscles i vieieres, és consumit a la Mediterrània des de València al sud d’Itàlia, principalment; passant pels Pirineus i algunes regions del centre i nord de França, i així ho reflecteixen les receptes tan dispars que ens podem trobar: Caragols a la llauna (Catalunya), Escargots a la Bourguignonne (caragols a la Borgonya, França), Caragols a l’Andorrana (Principat d’Andorra), Coccoidus prenus (caragols farcits, Itàlia; més concretament de l’illa de Sardenya, ja que a la resta del país no són tant apreciats com en aquesta illa mediterrània, Caragols a la provençal i Caragols al Mersaut (també receptes franceses).
I pel que fa a les nostres illes també trobam multitud de receptes. Sense deixar de banda que cada casa és un món i que cada cuiner o cuinera fa els seus caragols únics i ben segur que boníssims, podem trobar receptes al llarg de la nostra geografia ben diferenciades, com per exemple els Caragols a la Sollerica, Cargols fregits (d’Algaida), Caragols amb sofregit (del llevant de l’illa de Mallorca) i Caragols amb all-i-oli (recepta menorquina), entre d’altres (…)
Amb el nom científic de ‘Helix pomatia, Helix aspersa, Achatina fulica i Achatinidae’ definim les diferents espècies d’aquest mol·lusc gasteròpode terrestre. Podem trobar caragols a tot el món, però els més consumits són originaris d’Àfrica i Europa. Normalment s’estimen més sols rics amb calç i no excessivament secs. Abans de començar l’hivern s’enterren a uns 30 cm. de profunditat, per a tornar aparèixer amb les primeres pluges de primavera i tardor, època de cria (…)
Des del punt de vista gastronòmic, els nostres llunyans avantpassats ja els degustaven, com ho proven les troballes arqueològiques prehistòriques. Els grecs els hi van dedicar molta atenció i els romans inventaren les granges de caragols; aquests eren torrats sense coure abans, com ara solen fer-se en una sèrie de receptes catalanes i provençals».
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8099, 19 V)
Alimentació dominicana
«El treball d’Albert Carvajal, Antoni Gomila i Antoni Tugores dins les XII Jornades d’Estudis Locals pretén fer una aproximació a l’alimentació dels frares dominics de Manacor a partir de les anotacions conservades a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Tot i que l’orde tenia restriccions, els frares eren rics en temps de pobresa. El convent va ser durant molts d’anys no un hostal, però sí un lloc d’habitatge per als visitants més il·lustres de Manacor.
Així, s’obsequiava aquests visitants. El batle i notari de Manacor eren personalitats presents… Un menjar consistia, per exemple en dos plats: llegums i hortalisses principalment, i una lliura de pa. La carn estava, sembla, suspesa, perquè deien que afectava el descontrol de les passions. Però sí que els animals de ploma estaven permesos.
Els frares, doncs, trencaven el dejuni de carn quan venien visitants il·lustres. Els frares treballaven en l’apotecaria, fabricant fórmules magistrals. Es pot dir que eren rics, per les propietats que tenien, i no necessitaven fer gaire feina per tenir aliments.
Les hortalisses i altres productes permetien fer negoci en algunes de les seves compres (…) Una bona part de les terres dels frares estaven destinades al conreu de vinya i vi, per al seu consum i venda. La feina de batre no la feien els frares, sinó que tenien operaris. Posseïen corrals d’aus, ous, etc. Però per a les grans celebracions compraven bous, dolços i altres productes, com està documentat (…)
Per les festes de Sant Domingo s’adquirien bous, anyells i molt d’arròs (…)
La xocolata americana, concretament una lliura, fou comprada per primera vegada el 1716, i el seu consum augmentà. La comunitat consumia tonyina, mussola, cap-roig, llagosta, déntol i fins i tot anguiles (…)
Crida l’atenció la despesa que es feia el Divendres Sant: 30 coques i seixanta parells de pans (…)
Pel que fa a clarobscurs sobre els quals cal reflexionar: les dietes monacals coexistiren amb les pautes dietètiques de l’època, i es pot veure que s’introdueixen aliments provinent d’Amèrica».
(Bàrbara Duran, Cent per Cent, 992, Manacor, 19 V)
‘Agility’
Aida Mateu (Manacor, 2001) és psicòloga i etiòloga canina. També és la presidenta i entrenadora del nou Club Agility Mar de l’Illa. Conta en què consisteix: «L’agility és una modalitat esportiva on un guia dirigeix un ca sobre una sèrie d’obstacles. La parella ha de seguir un ordre de la manera més precisa possible i a contrarellotge. El control del guia és a través de la veu, de senyals manuals i corporals, per això els cans han d’estar entrenats de manera particular». Parla sobre els beneficis d’això: «Els cans estan molt més centrats durant la seva vida quotidiana, perquè aprenen molt a controlar-se. L’agility els ajuda a estar tranquils, i també els ajuda a socialitzar amb altres cans i persones. Els cans necessiten sentir-se realitzats per tenir una bona conducta a la seva vida quotidiana».
Sobre els entrenamens: «Han de ser curts i explosius, per fer que el ca estigui sempre motivat i no es cansi en excés. Els cans gaudeixen practicant aquest esport, ja que els fa sentir realitzats, i una part fonamental és que ho practiquen amb el seu guia. Això fa que es crei un vincle molt especial i únic entre els cans i els guies, fins al punt que just amb la mirada ja s’entenen».
Es tracta d’un esport totalment inclusiu, qualsevol raça de ca i qualsevol tipus de persona el pot practicar.
(Josep Ramon Santiago, Cent per Cent, 992, Manacor, 19 V)
Base naval
Ara fa 25 anys que un acord entre el Ministeri de Defensa i el Govern Balear va permetre que una part de les instal·lacions de l’estació naval del Port de Sóller revertissin a l’administració autonòmica per al seu ús públic. L’Armada va cedir 25.000 metres quadrats de la base naval. A partir de 1999 es varen dur a terme un seguit de demolicions d’edificis situats a primera línia, i uns anys més tard, amb motiu de la reordenació de la zona portuària, es va esbucar l’antic quarter de marineria, un dels emblemes del Port de Sóller.
(Sa Veu, 1775, Sóller, 12 V ’23)
Pla Territorial
«El Consell de Mallorca ha eliminat 17.000 places turístiques, que tenia la seva borsa, cosa que fa que no sigui possible la creació de nous hotels o de places de lloguer vacacional arreu de l’illa.
Aquesta eliminació s’ha aprovat amb una esmena a l’aprovació de la darrera modificació del Pla Territorial Insular de Mallorca. La mesura ha provocat les crítiques de l’oposició perquè consideren que és una mesura electoralista. El conseller de Mobilitat ha manifestat que ‘ha arribat l’hora de posar límits al turisme massificat que perjudica la qualitat de vida dels mallorquins’.
Per altra part també es reclassifiquen 653 hectàrees que passen a ser s1òl rústic i es suprimeixen o es deixen sense efecte, fins que s’aprovi el Pla Sectorial de Carreteres, 26 noves variants de carreteres o desdoblaments».
(Sa Plaça, 433, Inca i comarca, 19 V)
Pelegrins
«No minven les xifres que situen el poble de Sencelles com un dels llocs de peregrinació més importants de Mallorca. Així han seguit arribant grups de persones que s’han acostat al Convent de la Caritat per venerar el sepulcre de la Beata Francinaina. Alguns aprofiten l’ocasió per conèixer altres llocs cirerians com són la Parròquia de Sant Pere, el seu monument de la Plaça de la Vila o la Caseta de s’Ariçal».
(Jordi Llabrés i Sans, Noticiari parroquial, Sa Sella, Sencelles, 177, IV-V 2023)
