[[imatge z01]]
Biel Massot i Muntaner.-
Llorenç Rosselló (Santa Maria del Camí, 1946) va ser un dels nostres ídols musicals de joventut. Primer fent part dels Z-66 i, posteriorment, en solitari, omplint molts dels moments d’esplai dels anys 70 i 80, a través de discos, ràdio, televisió o en directe a ‘verbenes’.
La primera vegada que el vaig sentir en directe fou a una gala organitzada per ‘Coca cola’ relacionada amb unes redaccions escolars. Se veu que la meva devia haver agradat i em convidaren a l’Auditòrium a fer ja no sé quina activitat -lectura, o repartiment de premis o no-se-què- i l’acte acabava amb una actuació de Llorenç de Santa Maria. Record, això sí, que quan acabà el seu repertori, un grup de jovençanes assistents -com a bones ‘fans’- anaven alterades i exaltades per la presència del cantant, fins al punt que li varen robar el cinturó que duia.
Encara avui, conserva l’espontaneïtat del seu caràcter, proper i divertit, ‘bona gent’ com se sent ell i voldria que el recordassin.
Durant el seu TEMPS lliure li agrada fer coses de la casa i dedica un temps a Internet i a les xarxes socials. Llegeix adesiara i escolta molta música. Explica que «mai no acabaré de sentir tot el material que tenc recopilat en diferents formats. Al local petit, que és un estudi, hi sóc pràcticament tot el dia, mirant vídeos i fent alguna cosa d’Internet. En aquests moments també estic entretingut amb el futbol, si es tracta del Mallorca o del Barça».
En relació a l’ADMIRACIÓ que pugui sentir per algú, raona: «Sempre sóc de poble, tenim costums i maneres de veure el món i la vida molts nostres. I sempre he admirat els meus germans, sobre tot n’Andreu, que vivia a Santa Maria, era el meu ídol i jugava a futbol li deien ‘en Basora’, jugador del Barça. També en Pep, tot i que no era tan proper. Els admirava amb el cor».
«En canvi, a nivell professional, el meu ídol és Ray Charles i quan vaig descobrir els Doors i Jim Morrison m’agradaren. Les seves lletres poètiques no les entenia, perquè no sabia anglès, però els entenia en el sentit que podien tenir».
Amb el CINEMA assegura que s’hi duu molt bé. I explica: «El 75, quan era molt popular, em cridà Tomàs Aznar per fer una pel·lícula, ‘Viva, muera don Juan Tenorio’. Va ser la primera. I llavors en vaig fer 7 o 8 més, 4 d’elles de prota, com ‘Pa d’àngel o ‘Crònica sentimental en roig».
«Més que gènere, ara cerc pelis antigues, perquè lo actual, sobre tot americà comercial, no m’agrada gens; i les sèries són massa repetitives».
Quant a film preferit destaca ‘Blade runner’: «És una obra d’art, la primera, per la temàtica, s’avança 20 o 30 anys a la realitat».
D’actrius comenta que té alguns mites, «com na Faye Dunaway».
D’algun LLOC per néixer, assegura: «He visitat molts de llocs, però crec que Mallorca és ideal en molts d’aspectes»
Per viure, igual: «El mateix, voldria viure aquí, m’agradaria viure damunt la mar».
Per gaudir, una temporada, canvia: «Jo som molt curiós amb aquest tema… Hi ha llocs a Llatinoamèrica que són meravellosos, per la natura i tot això».
D’activitats ARTístiques «m’atreu el ‘quare’ i sobre tot el dibuix… som afeccionat de sempre als còmics. M’encanta el dibuix i és una assignatura pendent, però qualsevol dia m’hi afeccionaré».
De MÚSICA li agrada tot: «Tota és interessant en un moment donat. A estones m’agrada la música clàssica, com la n’Edward Grieg, que el trob un compositor comercial. També m’agrada el blues i cantar-lo i escoltar-lo, el soul, el neo soul i el rock and roll sobretot. I les balades guapes, m’encanten».
En relació a la possible cançó de la seva vida, diu: «Hi ha una cançó que dic que quan me mori vull que em poseu i és ‘What’d I Say’, de Ray Charles, una joia rítmica. Aquesta me transporta».
Això de quedar sol al món amb alguna PERSONA no li resulta fàcil: «Això és impossible de saber… En aquest moments amb na Núria. Però també tenc dues filles que les estim molt… això no es pot negociar, és complicat…»
Pel que fa a GASTRONOMIA «ara mateix m’agraden els menjars exòtics, el ‘sushi’ m’encanta; i també el ‘nasigoren’, que és indonesi».
De plats de cuina es decanta pel «tumbet, l’arròs de qualsevol tipus; el frit mallorquí, m’encanta…»
Ara no cuina, però «vaig cuinar. He fet albergínies farcides i tumbet, alguna vegada; però no ho practic massa».
Ara mateix no fa massa ESPORT: «Només faig bicicleta. Vaig jugar a futbol fins als seixanta anys…. Seguesc el Mallorca i el Barça».
«Vaig fer COL·LECCIÓ de còmics, una temporada, i també de capses de mixtos; a cada lloc que anava, en guardava. Ara no faig col·leccions, però replec vinils i cd’s»
No té cap LEMA especial «però record una frase, que a vegades empr, i és que als anys 60, quan treballàvem a plaça Gomila, hi havia un mallorquí que tenia cafeteria que deia: ‘Vive y deja vivir’. I jo l’utilitz a vegades, segons el context».
«No tenc predilecció per una LECTURA en concret, però últimament vaig llegir les ‘Memòries d’un brusquer’, de Toni Morlà. A nivell més seriós estic llegint poemes de Costa i Llobera, perquè Ramon Farran ho musica i jo els cant, juntament amb Natàlia, la seva filla».
«Tenc pendent llegir Biel Mesquida, ‘Trast».
Li agraden «molt» els VIATGES. «Aprofit tot el que me surt per cantar per conèixer llocs. He estat a totes les ciutat d’Espanya i d’altres països, però no les he assaborides bé perquè hi he anat per feina».
«Com a RACÓ preferit de Mallorca m’agradava molt Alcanada, a Alcúdia. Hi anava molt, i ara tothom hi va, no s’hi pot anar».
«Pel demés, som molt d’aquí. Una cosa és veure-ho i visitar-ho i l’altra és per estar-hi».
[[imatge z06]]
«La millor VIRTUT és que sóc bona persona i n’estic molt orgullós. Sóc una persona bona que no vull mal a ningú, vull que tothom sigui el màxim de feliç que pugui».
«Estic content de com sóc, la veritat».
«El principal DEFECTE? és ser un poquet caparrut. Ho puc ser molt, però sé reaccionar, reconec les errades».
«No repetiria cap EXPERIÈNCIA, perquè sempre he procurat fer les coses ben fetes, sense fer mal a ningú»
No hi ha cap experiència que li resulti més impactant que les altres: «Totes les èxperiencies, bones o dolentes les he agafades amb una certa filosofia. Si és dolenta i no hi ha solució, l’accept; i si és bona, també l’accept… No sé explicar-me millor».
«Quant a ESBORRAR del record no res, francament, ara mateix no se m’ocorre res, no visc amb cap cosa que m’hagi marcat massa».
«La gran IL·LUSIÓ seria acabar els dies amb tranquil·litat d’esperit, en pau amb tota la gent que estim i he estimat».
Els graus més elevats de la seva escala de VALORS són «aquest voler fer bé a la gent, que la gent t’apreciï no per popular o per la feina que has feta, sinó per proximitat, perquè ets una bona persona. I segurament ho tenc d’herència de la meva família, de munpare i mumare».
A les persones que l’ENVOLTEN les demana «sobre tot sinceritat, perquè la gent acostuma a no ser sincera, a vegades per no fer-te mal o no ferir-te i m’estim més que et diguin les coses com les senten o com les veuen».
DETESTA, sobre tot, «la prepotència de molta gent. Al meu món hi ha cantants que es creuen que han salvat el món, i no és cert».
Parlant de RELIGIÓ considera que «som agnòstic. En nom de Déu fan barbaritats, tots fan guerres i maten com a bèsties, per això no puc creure en cap religió concreta. Si hi ha un ser superior no té res a veure amb cap de les religions que coneixem».
«El pecat és un invent, el pecat és allò de fer mal, ser dolentet, fer putades… això són pecats».
«Amb el Més Enllà no hi crec massa. Crec que som una coseta física i que quan s’acaba el físic, lo altre està per demostrar. Tot i que m’agrada aquest tema, l’univers global, què es, qui ho ha fet, i mil coses més sobre això».
«Quan neixem ja estam condemnats a morir i la mort és una cosa física. Una matèria que creix i se mor, aquesta matèria».
«Em relació a Déu, m’emprenya que emprin aquesta paraula els que maten tant en nom seu. Per a mi és una cosa superior que no pot estar lligada mai als cristianisme, ni als musulmans, ni jueus, ni budistes. Per a mi és una cosa invisible que no existeix físicament. Per a mi és inexplicable amb paraules».
Parlant del seu PARTIT polític ideal té molt clar que «crec que els partits polítics no van bé. Ho han convertit tot en que són com una família i es protegeixen mútuament. No hauria de ser així, pero no sé com hauria de ser. El sistema que hi ha no m’agrada ni d’uns ni d’altres, tots fan cagades i les haurien de reconèixer però, en lloc d’això, se defensen. De tota manera sóc independentista mallorquí i el 92 ja vaig dir: ‘Visca Mallorca… independent…’ però ho van suprimir del disc».
«Amb el FEMINISME hi estic d’acord, però no amb l’exageració que hi ha avui. Totes les persones bones saben que a la dona se l’ha de respectar, que som iguals, excepte físicament. Sempre els he respectades i les he admirades. Mumare era una dona acollonant, les meves germanes em cuidaren quan no tenia pare…»
«La NATURA la veig necessària i se l’estan carregant en molts d’aspectes, però encara hi ha esperança, perquè hi ha elements naturistes molt conscienciats… Hem de conservar els pobles, sigui com sigui, perquè hi ha la natura, a part de la cultura i la llengua».
Amb MARRATXÍ hi té prou relació: «Sobre tot amb Pòrtol i sa Cabaneta. He repartit sifons i pinyes a cada casa amb els meus tios Horrach. Ho coneixia perquè hi anava cada dia, això m’apropava molt a la gent. Al Pont d’Inca tenc un record d’un cine que hi havia a la carretera i hi feien ball a vegades».
Li agradaria ENTREVISTAR «per proximitat quant a feina, a Simó Andreu, perquè ha de tenir unes experiències brutals; ha fet molta feina a Amèrica».
De la VIDA i del MÓN de cada dia n’està menys satisfet: «De la meva vida, n’estic content, però del món, gens; va molt malament, tot i que se suposa que la humanitat ha evolucionat i, en canvi és una puta merda total».
Gràcies, Llorenç
La crònica
Dinar amb LLORENÇ ROSSELLÓ HORRACH (Llorenç «de Santa Maria»)
MDR-.
Cada un dels personatges que participen en aquesta secció són esperats amb ganes, avui però, la intensitat és un puntet més alta; és clar que per la seva popularitat, per qui és, però sobre tot pel que representa a les nostres vides. Al llarg del dinar es posarà absolutament de
manifest, però jo ho tendré al cor des del primer segon, no debades en Llorenç Santa Maria és part activa de la nostra joventut, uns més que altres, però tots joves. Costa no tenir present que forma part de la nostra diversió i dels nostres primers moments. Cap de noltros
restam inerts a la seva música i a les seves lletres, que encara avui cantam si escoltam una de les seves notes.
En Llorenç és d’aquí, de ben a prop, és nostro i així es mostra i manifesta. En Llorenç és un més que no s’està de compartir alguna preocupació o entrebanc del moment. Diu que és major, però la veritat és que ho dissimula de meravella.
En realitat avui, més enllà d’una bona conversa, ha estat un festival musical, una manifestació del grau superior de coneixements viscuts en la música d’en Miquel i en Ramon, a qui he vist gaudir de bon de veres compartint i recordant amb en Llorenç el seu repàs per la història de la música, la rockera també, o la rockera especialment, no n’estic segura.
Tot mentre compartíem d’entrants, coca de trempó i ensaladilla; una paella marinera i de postres, ensaïmada.
L’OPINIÓ DELS ASSISTENTS
«Això ha estat una molt bona sorpresa per moltes raons, bon menjar, bona companyia i unes xerrades molt profundes i molt diverses.
També, molt llarga i entretinguda entrevista al ‘confessionari’, no pensava mai, després de 50 anys, tornar a confesar-me, ji,ji, ji!
Salut i que poguem reunir-nos una vegada més.
Salut i amor per tots».
(Llorenç R, Santa Maria)
«Malgrat no he pogut menjar res, ha estat un plaer estar amb tots vosaltres. Gràcies per la vostra entranyable companyia.
Gràcies per la teva cuina».
(Núria H, Barcelona)
«Muchas gracias.
Una comida estupenda, con una gente maravillosa.
Muchas gracias a Lorenzo por su amabilidad, además acompañado de su esposa.
Millones de besos y gracias».
(Ana V, Palmanyola)
«Gràcies per tot. He passat un bon rato en sa vostra companyia i, en especial, amb en Llorenç Santamaria.
He disfrutat molt».
(Ramon O, SC)
«Una jornada de records, història i bon dinar».
(Maria D, CO)
«Aquest Dinaret és més que un Dinaret, és el Banc Monetari Mundial dels Dinarets, és la caragola de Riquesa Gastronòmica».
(Miquel A, sa Cabana)
