(Perfil ampliat per a «Dinarets amb Personatge»)
Biel Massot i Muntaner.-
La vinguda de Miquel Serra (Palma, 1959)(*) m’ha fet evocar, inevitablement, la meva època per les planes del Diari de Balears, primer a la secció «Bon dia», suggerint i posant text a les fotos del company fotògraf, tot just gestada/iniciada l’edició en català del rotatiu i, posteriorment, amb la secció ‘Papers i paraules’ i la de més llarga durada ‘Retalls forans’, dedicada al món de la Premsa Forana -per cert més envant continuada amb el títol ‘Retalls de Premsa Forana’ a aquest mateix Diario de Marratxí. Finalment, la tasca de corresponsalia de Marratxí -compartida amb el diari Última Hora- durant una sèrie d’anys, mentre durà l’edició en paper. Els contactes presencials d’aquells diferents moments amb la Redacció del DdB i amb seu director, Miquel Serra, foren sovintejats. Precisament és referida a aquesta etapa que va passar la següent anécdota que no sé si l’avui director d’UH recordarà: Un dia, parlant amb ell i altres persones, em va presentar com «el nostre home a Marratxí» parafrasejant per adaptar-lo al meu cas, el títol de l’obra de Graham Greene, també duita al cine per Carol Reed.
Quan hem acabat la conversa d’avui m’ha semblat adequat demanar-li que em signàs el llibre «Parlant com tu. Del Diari de Balears a dBalears.cat» de la periodista Aina Ginard Bauzà, publicat recentment per l’amic editor Lleonard Muntaner, el qual va tenir la deferència de fer-me’l arribar fa uns dies, precisament quan va saber que havíem de tenir Miquel Serra com a protagonista dels «Dinarets». Aquest, com a prologuista d’aquest número 158 de la col·lecció «Llibres de la nostra terra» de l’esmentada editorial, ha signat a la part de baix de la primera plana en blanc, -tot esperant que la part de dalt arribi a dur la dedicatòria de l’autora-: «A l’amic Biel Massot i Muntaner, aquest humil pròleg com a exdirector del Diari de Balears». Mercès a tots ells.
Per mi, Miquel Serra és el que ha tengut més clar, de moment, que el seu TEMPS lliure és totalment compartit amb la seva activitat laboral. Ho expressa així: «Crec que l’objectiu a la vida, seria que tota la vida sigui un hobby i puguis fer allò que t’agradi en tot el temps. Jo he tengut molta sort en la vida, perquè m’agrada el periodisme. Podríem dir que el periodisme és com un ‘model de vida’. Ho assumesc: Jo, durant tota la vida he fet el que m’agrada fer. Ser periodista i fer de periodista. Així no et fan falta hobbies; és la teva manera de ser i de fer».
Com tantes vegades, resulta difícil determinar per qui es té ADMIRACIÓ: «És que… hi ha tanta gent per la qual he sentit admiració que hauria d’anar a la gent molt propera, perquè si no no acabaria mai. La persona més propera que he admirat és mon pare. I, no el vaig conèixer, però tenc referències del germà del meu padrí, que era Josep Serra, que va ser batle de Sóller durant la República. Es tancà dins l’ajuntament fins que de Palma varen enviar un destacament per arrestar-lo i dur-lo a can Mir. Aquest era un home ple de coratge. I mon pare, del no res va fer una gran empresa de comunicació a totes les Balears.
No veu CINEMA actual. En veu d’antic i li agrada. «D’avui en dia -especifica- poques coses. I qui m’encanta és Billy Wilder, especialment ‘Primera Plana’ on es reflecteix a la perfecció l’esperit dels periodistes vocacionals».
Es decanta, sobretot, pel cine clàssic dels anys 50 i 60, especialment el cinema nord-americà i les comèdies.
Per destacar algun actor, torna al film esmentat i cita en Jack Lemon, mentre que com a actriu tria na Katharine Hepburn.
Si pogués escollir algun LLOC per néixer no s’ho pensa massa: Palma, o Mallorca. També en aquesta illa s’hi quedaria a l’hora de gaudir.
Les ARTS plàstiques li interessen molt. I ho raona així: «Tot el món de l’art m’atreu perquè és una manera d’expressió del moment d’una civilització. I a partir d’aquestes imatges pots entendre els valors i el sistema de vida d’un lloc determinat».
En relació a a MÚSICA reconeix: «Potser sonarà una mica estrany, però m’agrada molt la música Disco».
Pel que fa a compositors, esmenta Wagner. I a Donna Summer com a cantant. «Vaig d’un extrem a l’altre», reconeix.
Quan a època concreta, diu: «Els anys 70 i 80 del segle XX són uns anys d’una música alegre que intentava arribar al cor de la joventut d’aquell moment. I vaig tenir la sort de ser jove en aquell moment. La música Disco donava ganes de viure».
Si hagués de quedar sol al món amb alguna PERSONA també aporta una visió ben personal: «Crec que l’exhauriria en poc temps. La vida és varietat. Quedar amb una persona seria un turment per ella i per mi. M’estim més quedar tot sol amb un parell de llibres bons».
En temes de GASTRONOMIA es mostra explícit: «M’agrada la cuina el més casolana possible. Per exemple, un plat de raons, en temporada». En això s’avé amb el seu gust en general: «M’agrada tot el menjar de la mar, especialment».
No cuina res.
Tampoc no practica cap ESPORT. Tot i que segueix el Barça, no ho fa pròpiament «com a esport, sinó per sentiment com a club».
L’única cosa que pot considerar com a COL·LECCIÓ és que té tots els llibres de Patricia Highsmith.
Pel demés aplega, si li agrada i arriba el cas, alguna obra d’art i llibres que li puguin interessar.
Hi ha una frase que li quedà aferrada: el LEMA del seu col·legi major de Barcelona, que era ‘Res et non verba’, Fets i no paraules.
En qüestió de LECTURA també es presenta original: Li interessen ‘molt’ tots els gèneres, excepte la poesia.
Des de que té vint anys el seu llibre de capçalera és ‘Vides dels dotze cèsars’, del llatí Suetoni. El té tan ben considerat perquè «crec que és l’inici del periodisme».
D’altres escriptors «l’únic que m’ha fet riure llegint-lo és John Kennedy Toole amb ‘La conjura dels necis’. L’he llegit no sé quantes vegades i sempre m’ha fet riure. És genial».
Li agrada VIATJAR i creu millor dir a on no ha estat: «No he estat a Israel que és un lloc a on hauria d’anar. I tampoc he estat a l’Àfrica negra. I tampoc a Austràlia».
El viatge que recorda com a més especial és el de Nepal, amb Pep Matas: «Hi vàrem anar perquè havíem de trobar en Buda. Ell, com a gran periodista que és, va tenir un moment de crisi professional i personal, i es pensava que anant allà la podria superar. Per això el vaig acompanyar, a veure si trobàvem Buda. La recerca ens ajudà a entendre millor la vida».
Una altra cosa que té clara: «Si per mi hi ha un RACÓ preferit de Mallorca és el banc de la plaça de Cort, el del ‘si no fos…’ Crec que és un lloc extraordinari per veure passar la gent i la vida».
I estén, el mateix concepte, ampliat a la resta del món: «Si hagués d’anar a alguna banda a presenciar la gent i la vida me n’aniria a la Quinta Avinguda de Nova York».
Com a VIRTUT personal destaca que «crec que som una persona molt activa i entregada a allò que m’agrada i també a qui m’estima» i en demanar-li quina virtut voldria tenir, respon amb tota seguretat: «Estic bé així com estic».
Quant a DEFECTES, també ho té clar. «Són els altres que ho ha de dir, jo no ho sé».
Si s’hagués de DEFINIR, diu que diria: «Som un consumidor permanent d’informació. No m’agrada estar aturat ni sense res que aprendre. Necessit tenir el cap i el cos en funcionament».
La principal característica del seu CARÀCTER creu que és intentar entendre les coses.
L’EXPERIÈNCIA que li ha resultat més impactant és «la que he tengut més pròxima a la mort». I ho concreta: «En la pandèmia me vaig posar molt malalt, estava gairebé amortitzat, vaig deixar la direcció d’Última Hora i, mira, encara som per aquí. Al pitjor moment, el meu cap me va indicar una idea, que no tengués por a la mort i la respectàs. La vaig assumir en una nit. Ara estic content i aprofit cada instant».
La seva gran IL·LUSIÓ «és que vaig heredar una finca familiar a Sóller, ses Tanques de can Serra, i voldria fer sostenible la seva explotació agrària, que no es fàcil, perquè avui aquest sector està molt tocat. Però faig el que puc per aconseguir-ho per als que vénen darrere».
El grau més elevat de la seva escala de VALORS és «l’honestedat, la meva i la de les persones amb les quals tract, o de les quals rep les conseqüències dels seus actes».
A les persones que l’ENVOLTEN les demana sinceritat.
I el que DETESTA més en la gent és que «com a periodista, em prenguin el pèl».
Parlant de RELIGIÓ manifesta que les respecta totes per igual, però matitza: «No en practic cap, per desgràcia. No tenc fe en les religions».
Quant al pecat creu que és la injustícia.
I del més enllà comenta: «No se sap».
En relació a Déu «diria que m’agraden més els déus grecoromans que no els que varen venir després. Els primers estaven associats amb la natura i la bellesa i els segons amb el pecat i el patiment».
El seu PARTIT polític ideal seria «aquell que defensàs d’una manera aferrissada la llengua, la cultura, la identidat dels mallorquins, que venim dels temps del rei en Jaume».
Sobre la DONA respon: «Te contestaria amb una frase d’una idea de Robert Graves que em digué fa dos dies José Carlos Llop, l’escriptor, i és: «L’home fa, la dona és».
Veu la NATURA com «la nostra mare», sense més comentari.
Sobre la seva EXPERIÈNCIA MARRATXINERA comenta: «Quan era jove, venia a Marratxí perquè hi tenia alguns amics i amigues, i record que no hi havia res fins arribar a sa Cabaneta i ara puc dir que algunes vegades que he vengut m’he perdut dins carrers que no n’he sabut sortir d’ells i se’m fan molt estranys per la seva impersonalitat. És un impacte cada vegada que vénc, recordar aquells camps buits i ara veure aquestes cases. Això vol dir que ens feim vells».
L’ENTREVISTA desitjada: «Està claríssim. Com a històric, a un personatge que tots els periodistes voldríem entrevistar, que és el Bon Jesús. La pregunta clau seria -la he d’afinar- conta’m què te va passar després de morir-te.
D’avui, a Juan Carlos de Borbón. Li demanaria: Com és possible ser tan pocavergonya?»
En relació a la seva vida i a aquest món assegura: «Jo estic molt content de la vida privilegiada que he tengut i estic molt decebut de com la generació de la qual he format part ha conduit el món a l’estat actual. No sembla cert que, de l’alegria que hi havia els anys 60 i 70 hàgim passat al descrèdit del món occidental».
Un gust, Miquel, gràcies i fins prest.
L’anterior personatge encadenat, el geògraf i escriptor Climent Picornell, va deixar aquestes preguntes per a Miquel Serra, el qual respon a continuació:
-Relació amb son pare com a fill i com a cap de l’empresa
«Ell sempre va ser un guia i jo sempre vaig ser un lleial fill i directiu seu».
-Quan decidiren fer dBalears i què va fallar?
«Ho decidírem fer quan hi havia l’oportunitat i fallà per la crisi financera del 2008 i la irrupció en aquell temps dels ‘smartphones’ que se n’han duit per davant primer els diaris de paper mes dèbils, i en el futur se’ls endurà tots. De tota manera, DdB continua viu dins Internet».
-Moments tensos a la redacció
«Un dels moments de gran tensió varen ser les noces de la infanta Cristina de Borbón, a Barcelona. Joan Riera va fer una crònica inversa a la que es feia a tots els mitjans, donant preferència a la contestació i no al cerimonial. Va ser l’enfocament correcte per un diari en català, però ens va dur moltes crítiques des de fora».
-Pressions polítiques damunt el Diari
«El temps de Jaume Matas no va ser fàcil».
-Futur dels diaris locals de paper
«Complicat, molt complicat… Els locals, els espanyols i els estrangers».
-Ha entrat ja la I.A. (Intel·ligència Artificial) en la redacció?
«Està entrant».
-Moments de satisfacció o orgull de la seva feina
«Sempre m’he sentit molt orgullós del meu ofici i de la feina que he fet».
Finalment, per la seva part, ens deixa aquestes preguntes per al proper personatge encadenat, l’empresari i bodeguer Josep Lluís Roses, president de l’Acadèmia de la Cuina i el Vi de Mallorca:
- Com definiria el sector primari mallorquí?
- És el vi mallorquí un objecte de luxe, en funció del seu preu?
- Per què a Palma no hi ha gairebé restaurants de cuina mallorquina?
- Quina relevància i influència té la Acadèmia que vostè presideix?
- A quin restaurant de Mallorca aniria a dinar amb dos amics gourmets que li acaben d’arribar de París?
(*)Si voleu veure aquest mateix perfil/entrevista amb els corresponents enllaços directes, anau a:
https://www.marratxipedia.com/aproximacio-a-19-miquel-serra-periodista-director-duh/
La crònica
Dinaret amb MIQUEL SERRA MAGRANER
MDR.-
El dia s’ha despertat coent, talment les olives que ens esperen amb els snacks. Es retroben
un grup de companys de professió entorn en Miquel i al vermut, el palo… i jo, gens estranya des del principi. La primera sorpresa som jo mateixa. Testimoni d’alguna anècdota i comentari que tot just despert el riure i somriure i alguna mirada un pèl còmplice. En Miquel es presenta proper i del poble. La flaire més valuosa d’una gran persona.
L’agradable temperatura ens espera al menjador. Avui, més que mai, fins ara, serà testimoni de conversa, confidències i comentaris que se solen propiciar en aquest indret, que em deixen una mica perplexa, bocabadada i divertida. En Miquel continua somrient, escoltant i somrient. Parets transparents però tancades, la buguenvíl·lea que encara regalant el seu color, ens ofereix el marc perfecte per continuar la conversa. No decep, ben al contrari, a moments em sent apassionada i un tant privilegiada d’escoltar.
Coca de trempó i un xarrupet de vichyssoise, els entrants que acompanyen comentaris i
diàlegs de personatges polítics, reials, de gusts i creences, de maneres de viure o de veure
la vida i de la vida en general. La reunió dóna per molt. Mentre, contempl en Miquel,
tranquil i somrient, alguna breu alçada de celles, quasi ínfima. Replega el pit, de manera
gairebé imperceptible, amb les espatlles i em recorda molt el posat del seu pare. No me’n
sé estar de dir-ho, un pensament en veu alta.
Per dinar, estofat de bou a l’antiga. Boníssim, gustós i elaborat.
Una explosió de postres: gelats de diferents sabors i tortades, encara endolciran més la
trobada.
Un gust haver compartit aquesta estona, Miquel.
Un plaer d’haver participat de la trobada.
LES OPINIONS DELS ASSISTENTS
«És un gran privilegi haver estat convidat a aquest dinar on hem parlat molt i hem arreglat el món. No hi ha res millor en aquesta vida que estar amb bons amics».
(Miquel S, PM)
«Dia inoblidable de molt bones xerrades i de saber conrear l’amistat. Tant a l’alba com cap al tard recordarem».
(Joan R, PM)
«Dia fresc, encara que sigui juliol. Bones anècdotes dels periodistes assistents. Bona companyia i bona teca, amb l’aguiat de bou a l’antiga i el gelat amb licor Amazona. Això és la vida, sedassar i que passin només els bons moments.
Afectuosament».
(Climent P, St Joan)
«En mis 30 años de periodista he aprendido, entre otras cosas, que cuando escribo sin pensar demasiado, es cuando mejor escribo. Las cosas que te salen de dentro son las auténticas.
Dicho esto tengo que decir, y lo digo, que el rato que he pasado hoy ha sido excelente. Para mí ha sido un placer y un honor compartir mesa con las personas que han estado presentes.
Hari Om».
(Pep M, Consell)
«Bon dinar! Bona conversa entre bon menjar i beure… Estofat de bou a l’antiga i uns dolços santjoaners boníssims. Gelat d’Amazona i ensaïmada sense perdre ni un minut d’animada tertúlia.
Gràcies mil!!»
(Tomeu O, PM)
«Interessant, divertit, il·lustratiu, per repetir en voler, contenta d’haver compartit».
(Maria D, Consell)
