Publicidad
InicioMARRATXIEl nostre Joan Parets

El nostre Joan Parets

Biel Massot i Muntaner


Encara no me’n sé avenir. L’Amic Joan Parets i Serra, prevere i documentalista musical, persona carregada d’immensa bonhomia, ens ha deixat. I ens ha deixat malament… Vull dir, amb mal gust de boca i un tant orfes… Fa unes setmanes que estava malalt, greument malalt pel que deien -qüestions del feble cor-, però amb aquella idea que se’n sortiria i tornaríem a veure’l, tal vegada un poc més abatut, un poc més major, però amb noltros, com sempre. Ni tansevulla hem tengut el conhort de poder-lo veure algun pic; ni tansevulla -i això encara és més greu- sense arribar a saber bé a on era… Encara ahir mateix, l’Amic Pere Amengual QUELET, em passava una crònica de la neboda del mossèn que cridava l’esperança, malgrat haguessin sorgit unes complicacions pulmonars: “Seguim amb confiança i coratge”, acabava dient… I nosaltres, així ho crèiem, així ho esperàvem i així ho volíem… La fi es degué precipitar de mala manera. I ens ha sobtat negativament.

@ DSC_0018

La història de la coneixença amb ell ve d’enrere. Ens situam als primers vuitanta. Una de les activitats dels Cursets de Pedagogia Musical, organitzats pel Mestre Baltasar Bibiloni, a la Porciúncula o a Son Roca, consistí en una conferència de Joan Parets sobre Música Mallorquina. Era la primera vegada que ens vèiem. I no ho tornàrem a fer fins que, al cap de pocs anys, vàrem anar amb l’Amic Pere Estelrich a la parròquia de Crist Rei d’Inca per a conèixer-lo en primera persona. D’aquí sortí tot… Diades i trobades de feina, sobre un o altre tema musical, sempre en relació a Mallorca o a compositors mallorquins, acabades sempre amb un dinaret aquí o allà i una migdiada a la rectoria de torn. Amb en Joan vàrem recórrer mig Mallorca, segons la seva destinació clerical de cada moment: Inca, Lloseta, Sineu, Campanet… I encara el moment que ell partí de missions al Perú, guàrdarem com un tresor les calaixeres que contenen tot el material documental recopilat al llargs dels anys pel Centre de Recerca, que avui fan part del llegat de la Fundació ACA, a l’arxiu de can Cirera Prim de sa Pobla. “Calaixeres”, anomenades així entre nosaltres, a mode de record i/o homenatge a la paraula homònima emprada per Mn.Alcover per a designar els seus famosos mobles que sí contenien un estol de calaixos. “Calaixeres” que no eren més que fitxers metàl·lics farcits de carpetes amb tot allò que tenia a veure amb la Música a Mallorca i àdhuc, de les Illes. Era -és- la immensa col·lecció de material documental sobre les diferents vertents de la Música nostrada que arriben a consultar totes aquelles persones que tracten sobre algun dels seus aspectes. Han servit per enllestir tota una sèrie de feines sobre el panorama musical mallorquí i han donat suport a les espesses vegades que Joan Parets va representar el món de la Música illenca a nombrosos simpòsiums, trobades, diades i altres trulls semblants. Mn. Parets, endemés d’investigador i recercador, també fou un gran divulgador del fet musical mallorquí, mercè al seu coneixement del tema i a les innates dots comunicatives que tenia.

@ DSC_0010

Tornant a la història, una de les primeres coses conjuntes que vàrem fer amb en Pere, va ser recolzar l’Amic Parets en la creació i fundació del que després anomenàrem “Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca”, en el qual ostentàrem algun càrrec i tot, però la presidència del qual corresponia indiscutiblement al pare Parets, i fins avui. A partir d’aquí tota una sèrie de treballs conjunts: llibres, articles, estudis… que s’anaren espaiant al llarg del temps per coincidir i solapar-se amb altres activitats que també ens atreien. Això per no parlar dels seus articles per a la revista Pòrtula, ni per les col·laboracions a la ràdio de Marratxí quan la revista havia desaparegut, però mantenia el nom i l’esperit en un espai radiofònic setmanal. En Joan sempre va estar al peu del canó, quan el sol·licitàvem. Mai, certament, no vàrem perdre el contacte. Tot i que ell va anar fent camí amb una sèrie d’estudis i publicacions amb diversa gent. Era molt clar: “Jo no sé redactar, només servesc per aportar documentació”. I a això va dedicar la vida: “tota aquella petita noticieta sobre Música”, com deia ell, li interessava, en prenia nota i la classificava als arxius, a les carpetes corresponents.

Encara a la darrera etapa, la de Campanet, sovintejaven les trobades si més no per reunir-nos al voltant de la taula. En un primer moment els tres, amb en Pere; més envant, en Parets i jo sols, aprofitant per fer unes hores de feina al voltant de temes -especialment de caire religiós, de capellans i monges que havien estat a Marratxí- que farien part de “Marratxipèdia”. A tall d’anècdota he d’assenyalar que en Joan, sempre divertit, es referia a aquesta empresa cultural com a “Marratxilàndia”, en curiosa mescla entre la nostra aventura i la creada per Disney. Ara, malauradament, no sentirè més aquesta entranyable expressió. Aquestes trobades dels darrers temps acabaven sempre al restaurant de l’Associació (crec que de la Tercera Edat) que hi havia just devora la rectoria campanetera i d’allà cap a cases, ja ens veuríem un altre dia, normalment al cap de 15 o 20. Això durà fins a la seva jubilació, un pèl endarrerida mentre esperava lloc a la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat. Residència, per cert, que incloïa -per una relativament recent ampliació- la que havia estat casa pairal del compositor Guillem Massot i Beltran, als estudis de la qual, curiosament, havien tengut la seu les calaixeres del Centre, mentre Joan era al Perú. Les voltes que el món dóna… com un cercle que es tanca.

@ DSC_0015

Podria dir moltes més coses, però crec que està bé així. I més encara si acab amb dues recents -recentíssimes- referències. D’una part, les encertades paraules de l’Amic Pere, quan en un escrit d’urgència resumeix magistralment tota la vida del nostre Joan Parets d’aquesta manera: “Sortí del Seminari amb dues vocacions ben clares, la del sacerdoci compromès i la de la recerca musical”. Bravisimo; trob que no hi pot haver millor definició. D’altra, l’ús de la bella expressió “Amic important” que m’ha ensenyat darrerament una important Amiga. Idò això: Fins sempre, Joan, Amic important!

Fotos BMM

Compartir noticia en redes sociales?

Facebook Twitter

ARTÍCULOS RELACIONADOS

1 COMENTARIO

  1. I què seria del món, de sa música i de sa cultura si persones com aquestes no haguessin existit?

    D.E.P…

    Segurament, ara, omplirà calaixeres de música celestial.

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí

Publicidadspot_img
spot_img

Últimas noticias

Comentarios

Compartir noticia en redes sociales?
Facebook Twitter