Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Punt Informatiu Pollença, i d’altres)
Canvi climàtic
«(…) Poc avesats estam a prendre consciència de la nostra insignificança a l’univers. Poc avesats estam a posar en qüestió una supèrbia qu ens fa creure invencibles manejadors del món i de la natura, sense ser conscients que l’espècie humana, com les altres que passen els dies al planeta Terra, som un element més dins l’equilibri de l’ecosistema mundial. Un element sovint nociu i perniciós, que no respecta l’entorn en el qual viu i que, a més, ha estat determinant en l’evolució del clima planetari durant el darrer segle. Els canvis són preocupants i demanam sempre seguit si cadascun dels fenòmens meteorològics que ens assoten any rere any són conseqüència directa del canvi climàtic que hem ocasionat i potenciat, o si, simplement són trets habituals de la nostra zona climàtica. Està clar que de torrentades en acabar l’estiu, a la zona mediterrània, sempre n’hi ha hagudes. Està clar també que, de neu, cada un parell de dècades, n’arriba a fer al nivell de la mar (…)
Calen mesures per combatre l’escalfament global i el canvi climàtic. I en calen també perquè la nostra presència al món sàpiga aïllar-se de perills innecessaris (…)»
(Editorial, Cent per Cent, 981, Manacor, ’23)
Tramudança
El grup Tramudança ha rebut el Reconeixement de Mèrits 2023. Així recorden els seus inicis, dins la dècada dels ’80: «Tots érem un grup de balladors. L’únic músic era n’Eugeni Canyelles. A la resta ens agradava ballar i vàrem començar a fomentar el ball de bot sense vestir, sense disfressar. Nosaltres formàvem part d’una agrupació de mostres de ball i els més joves comunicàrem que ja no ballaríem més vestits. Volíem ball de bot, no mostres» recorda Margalida Cladera. «No teníem músics i els mateixos balladors vàrem començar a sonar, a cantar i a cercar gent que ens poguessin ajudar. Així vàrem partir» recorda (…)
«Al començament no teníem nom. Devers l’any 1983 o 84 vàrem fer una pluja d’idees. Varen quedar dos noms finalistes i tots dos varen ser proposta de Rafel Duran. Un era brac de brau i l’altre, Tramundança. Va guanyar aquest darrer perquè vàrem reivindicar el sentit de tramudar, de canviar aquella manera de fer i de mostrar la cultura i el ball. Volíem apropar-la a tothom i que no només quedàs damunt l’escenari» explica Maria Bel Sansó (…)
«Un dels objectius de Tramundança sempre ha estat la recuperació i la investigació del ball, la música i les cançons que es cantaven antigament. Han remenat arxius i han donat a conèixer antigues melodies i tonades. Però ‘entre aquestes tasques també hi ha la de documentar cantadors, balladors i sonadors, que tenim registrats i molts d’ells ja no hi són. Aquest és un material que prendrà forma d’una manera o una altra’ avança Joan Servera.» (…)
(Joan Sitges, Cent per Cent, 981, Manacor, ’23)
Fira del Fang
El setmanari solleric s’hi refereix d’aquesta manera: «L’esplanada de Sant Marçal ocupa la XXXVIII Fira del Fang de Marratxí. Es tracta de la primera gran fira de la temporada qu en el seu primer cap de setmana va ser visitada per una gran multitud de persones. Compta amb nombrosos llocs d’exhibició i venda de productes elaborats amb fang, com ara ceràmica, plats, greixoneres, siurells, llums, atuells… La fira s’ha pogut visitar durant tota la setmana. Compta amb un programa d’actes paral·lels».
(Recomanam, Sa Veu, 1766, Sóller, ’23)
Ramon Llull
El professor Joan Carles Simó ha presentat el primer volum d»Art de fer e solre questions’, obra editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’autor, parlant de la fama de Llull comenta: «Crec que és poca la fama que té a tot nivell, ja que es tracta d’una figura universal que ha marcat el pensament filosòfic posterior i no se’l té present. A Europa, sobretot a Alemanya, és molt més valorat que no aquí. La seva presència als plans d’estudis actuals és anecdòtica» (…)
En relació al desconeixement que hom té de Llull, assegura: «Ell mateix ho explica en la seva obra: el que planteja és difícil. El seu sistema lògic és difícil, complex; tot i que posteriorment intenta fer-se més entenidor: intenta que el seu sistema pugui ser emprat per qualsevol. Sobretot vol que el seu mètode sigui útil per predicar i convèncer».
Quant a la faceta que destacaria del pensament lul·lià, diu: «La faceta més rellevant és que vol fer una pràctica de la seva teoria, vol fer un resum del seu mètode: passa de les qüestions teològiques sobre Déu, la Resurrecció… a plantejar-se preguntes sobre qualsevol tema: política, funcionament del cos humà…» (…)
(Guillem Puig, Sa Veu, 1766, Sóller, ’23)
Gastronomia madrilenya
En aquesta ocasió el cuiner Juan A. Fernández repassa algunes de les possibilitats gastronòmiques de la ciutat de Madrid.
Entre d’altres coses, diu: «(…) No podem començar el dia sense un bon berenar de xurros o torrijas amb xocolata (…) els millors són els de la plaça Major, d’altres: San Ginés, Las Farolas, 1902 o Valor (…)
Després heu de visitar el mercat de San Miguel. Allà podreu adquirir i degustar tot tipus d’elaboracions artesanes i tradicionals, des d’embotits, formatges, peixos en salaó o fer un tast de cuina de qualsevol regió espanyola. Fou inaugurat l’any 1906 (…)
Sortint del Mercado de San Miguel podeu agafar el carrer Cava de San Miguel i gaudir a dreta i esquerra de multitud de locals on fer una cerveseta, un bocata calamares i unes tapes abans d’anar a dinar: us recomano Mesón el Champiñón o Bar el Gallego. I ja agafant calle Cuchilleros heu de fer una aturada a Restaurante Botín. Un històric de la gastronomia de Madrid. Cochinillo o xot a la castellana són alguns dels seus plats típics (…)
Seguint per Cuchilleros arribareu a La Cava Baja, on trobareu el Bar Salamanca, Los Castizos o Casa Lucio, essent aquest darrer el temple dels ous romputs, cocido madrileño o els tacons (callos) amb ciurons (…)
Més tard, a la Calle Mayor, toca berenar de rebosteria fina, així vetllau bé els mostradors i que no se us en passi cap per alt: La Santiaguesa, Los Alpes, Torrons Vicens Mayor, Tacita de Plata; i ja a la mateixa Puerta del Sol, parada obligatòria a La Mallorquina (…)
I per arrodonir el vespre ara sols queda gaudir d’un bon sopar a qualque restaurant gastronòmic. Nosaltres anàrem a PuertalSol d’en Chicote, un 10: boníssim i no gaire car (50€ pax). Però en altres ocasions n’he provat altres que també us recomano: Viridiana (d’Abraham García), Kabuki (temple gastronòmic oriental), Estado Puro de Paco Roncero o el de Ramon Freixa a l’Hotel Único».
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 7089, ’23)
Josep Ros
El conegut músic manacorí ens ha deixat als 81 anys.
Josep Ros Sancho «mai es va titular a conservatoris ni universitats, però el treball diari al piano autodidacte, el convertí en un dels millors músics i compositors de la seva generació.
Deixant a part Antoni Parera Fons i Guillem d’Efak, per raons diverses i òbvies, Josep Ros ha estat un dels més distingits d’una generació d’or de la música de la nostra contrada i que m’agradaria recordar: els desaparguts Francesc Ramis, Gabriel Fuster, Gasparoto, Jaume Ramis, Maniu, Guillem Jaume, Joan i Antoni Fons, Carles Gil i Rafel Cortès. I els que estan encara en actiu, els admirats Serafí Nebot, Martí Salem, Bernat Morey, Pep Alba, Tomeu Penya, Pep Nadal, Toni Garcia, Tomeu Ramon, Tomeu Matamalas, Rafel Aguiló, Joan Bibiloni… La majoria, bons amics. Tot i el risc de deixar-me’n tants o més (a Manacor, en 10 anys es formaren 41 grups, segons conta Tomeu Matamalas al seu llibre ‘Paradise of Love’), he volgut recordar-los perquè és una generació única, tan extraordinària com irrepetible.» (…)
(Antoni Tugores, Manacor Comarcal, 1908, ’23)
Josep Mascaró Passarius
(…) «Va néixer l’any 1923 a Alaior (Menorca). De formació autodidacte, va treballar en àmbits culturals tan diversos com la cartografia, la toponímia i l’onomàstica, la cerca de jaciments arqueològics, l’edició de mapes (turístic, arqueològic i general de l’illa), la fotografia, participant en documentals per a TVE, crític d’art, elaborant articles de difusió i les seves investigacions van donar com a resultat la publicació de monografies, llibres i coordinació d’obres col·lectives (…)
Entre 1952 i 1962 elaborà el Mapa General de Mallorca (…)
L’any 1956 la família Mascaro Hernando es trasllada a Mallorca (…) Potser avui encara molta gent d’edat el recordi anant pels pobles mallorquins, fotografiant carrers, possessions o tasques agrícoles, testimoni de tota una generació de pagesos mallorquins.
D’ell es destaca la seva capacitat de treball, el saber après i la seva generositat a l’hora de compartir el seu coneixement, acollint a joves investigadors en les seves obres, animant-los a treballar en el camí de la cultura pròpia.
I encara una altra preocupació seva. La invasió forània i castellanització dels noms de lloc el van empènyer a la recollida dels nostres topònims. Resultat d’aquesta tasca ho és el ‘Corpus de Toponímia de Mallorca’ (1952-1967) i el ‘Corpus de Toponímia de Menorca'(2005).
Tindrà contacte amb la Societat Arqueològica Lul·liana, va col·laborar amb Bartomeu Font Obrador, va publicar nombrosos articles sobre jaciments arqueològics de diferents pobles mallorquins, l’ ‘Heràldica del Mapa General de Mallorca’, ‘Cuevas prehistóricas de Mallorca’, ‘Tipología de los monumentos megalíticos de Mallorca’ o ‘Nomenclátor general de Palma y sus alrededores’, entre d’altres centenars de publicacions i articles(…)
El seu treball diari i constant es va veure recompensat amb premis, reconeixements i mencions rebuts tant en vida com després del seu traspàs, l’any 1996″ (…)
(Miquel A. Marquès Sintes, Punt Informatiu Pollença, 658, ’23)
