Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
( Cent per Cent, 910 )
Acorar
Dediquen una sèrie de planes a aquesta obra de l’actor manacorí Toni Gomila, quan fa 10 anys de la seva estrena. La pregunta que dóna titol a l’editorial és esborronadora: «Ja ha donat tota la sang, la Mallorca d’Acorar?». Al seu text, entre d’altres coses, diu: «L’obra de Toni Gomila retratava amb mestria una Mallorca que semblava esbucar-se, condemnada a desaparèixer enmig de clixés i caricatures, enmig d’una devastació nacional i cultural sense precedents. A la colonització espanyola s’hi sumava una globalització que anorreava una manera de ser en el món, com era la de la gent mallorquina de la segona meitat del segle XX i mostrava, potser encara tímidament, el que estava a punt de succeir. Acorar i Toni Gomila no sols tengueren el feliç moment de retratar i retransmetre un fet trascendental gairebé en directe, sinó que també profetitzava l’esbucament d’un món que no tornarà mai. La Mallorca bucòlica i idealitzada, però també aquella que va patir fam i misèria durant els anys de postguerra ha desaparegut. No ho semblava, però amb ella també pareix que comencen a desaparèixer els referents i les paraules que han cohesionat un poble durant segles». Depriment…
(CxC, 910)
La llengua d’Acorar
A les esmentades planes, surt una entrevista d’Antoni Riera amb l’actor Toni Gomila. Hom pot dir que és una anàlisi de la situació que envolta l’obra i dels canvis i diferències entre el moment que s’estrenà i avui. També suposa una reflexió a partir d’aquesta anàlisi.
A l’hora de parlar de la llengua de l’obra, comenta: «És un atzar tan gros, va sortir tan espontàniament… Intentava definir bé cada cosa, i per fer-ho vaig trobar aquelles paraules. A les xerrades que hem fet sobre Acorar he reivindicat aquest ús de les paraules. Moltes són paraules del món rural, els pagesos les saben, però ja sabem que aquell interès no pagat genera interessos nous. Serà molt difícil tornar arrere i haurem de trobar usos nous per a aquests mots. Acorar, mestrança… està bé si puc morir havent retornat l’ús d’aquestes paraules. Per ventura qualque dia direm que un esportista d’elit ha guanyat perquè s’ha posat mestrança…»
(CxC, 910)
Les virtuts d’Acorar
El doctor en Filologia Joan Mas i Vives considera que en té una sèrie d’elles «a l’hora d’enfocar la mallorquinitat i el nostre caràcter. El posa damunt l’escenari sense caure en la caricatura fàcil, el que és complicat. A més, la mallorquinitat ha estat explotada políticament moltes vegades, però Gomila ho fa des de la Mallorca més rural. Sap tocar la tecla precisa d’un tema present (…) Crec que aquest tema és molt vigent perquè és una època de canvis en una Mallorca que es perd, però que ens hi aferram amb ungles i sang. I és això. Com que és tan present i evident, l’utilitzen els polítics, la gent al carrer i en converses de bar».
(Cristina Bauzà, CxC, 910)
Diverses opinions sobre Acorar
Amb aquesta obra, Gomila va entrar «al moll de l’os del caràcter mallorquí i les nostres contradiccions com a poble d’una manera elegant», afirma el terapeuta Gestalt, coach ontològic i també escriptor Pere Berga.
El manacorí Miquel Vives considera que «és el reflex de la societat mallorquina preturística. Les matances es varen seguir fent, però el bombardeig d’altres cultures acabarà fent perdre les nostres tradicions i quedaran com una cosa antiga».
Per a Catalina Riera, portaveu del PI a l’Ajuntament manacorí, l’obra li va suposar «una reflexió que ha perdurat molt de temps sobre la necessitat de mantenir les arrels i preservar el nostre patrimoni cultural» i acaba dient que, en part, «és un viatge a les nostres entranyes».
Gomila ho tenia claríssim: «Si perdem la nostra llengua perdem la nostra identitat com a poble (…) i en aquell moment ja va veure que anàvem per un camí de pèrdua del qual jo mateixa no n’era conscient del tot. No sé si hi serem a temps, tal vegada som en un camí de no retorn». Qui així s’expressa és Bel Andreu, filòloga responsable del Servei Lingüístic de l’Ajuntament de Manacor.
Per acabar, un altre Toni Gomila, aquest llorencí, mestre d’escola i BOTÓ de mal nom, assegura: «som caparrut i no pessimista, continuu lluitant i fent feina, com a mestre que som, però dins les aules també veim el reflex de la societat que ens enrevolta. Avui les classes són més heterogènies i multiculturals, i la nostra cultura que era molt local i petita es confon dins aquesta globalització».
(CxC, 910)
Son Peretó o s’Hospitalet vell ?
Un dels articles de la revista parla d’una campanya d’excavació, dirigida per Magdalena Salas i Damià Ramis, que ha consistit en la restauració i adequació d’un edifici absidal del segle II aC per tal de deixar-lo preparat per a ser visitat. No queda clar, però, de quin jaciment arqueològic es tracta. El titular resa: «Restauren un edifici del jaciment de Son Peretó», mentre que el primer paràgraf del text parla de «la dinovena campanya d’excavació de s’Hospitalet vell».
Analitzat un poc, pel número de campanyes d’excavació, per les dates comentades i pel nom dels arqueòlegs responsables, no quadraria gens si fos Son Peretó; alheshores cal pensar sense dubte que es tracta de s’Hospitalet Vell (a la foto). Es veu que, d’alguna manera, hi hagué una confusió. Algun follet entremaliat…
(CxC, 910)
Al·lots de Llevant
Aquest grup casteller ha reiniciat la seva activitat després de quasi un any i mig aturats per mor de la pandèmia. Amb tot, ho fan amb les mesures corresponents de seguretat. Degut al temps passat sense assajar hi ha una sèrie de factors tècnics que els obliguen, de moment, a intentar objecius més modests. Malgrat aquest factor, segons la cap de colla, Neus Barceló, la propera Diada que celebrin, dins el mes d’octubre, «per la part emocional i personal serà més important, perquè formarà part de la represa, de poder dir que som aquí i ara». Endavant…
(Cristina Bauzà, Cent per Cent, 910, Manacor 24 IX ’21)
