Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, i d’altres)
Lectura i llibres
«Quan parlam de mitjans de comunicació i sobretot d’eines de transmissió del saber hom sempre es posa les mans al cap amb l’arribada de nous avanços. Venim dels grecs. Dels romans. De les còpies manuscrites que pacientment elaboraven els monjos, capitalitzadors del saber fins a la seva democratització amb el cèlebre invent de la impremta per part de Gutenberg. És el naixement de l’era moderna (…) Només allò que prenia la forma de lletra per ser llegida garantia un rigor i una estabilitat que no tenia la paraula dita, que sempre pot girar segons d’on vengui el vent com ho fa la fulla de l’om. Arribada la revolució industrial i la voràgine inventora, aparegueren la ràdio, el cinema, la televisió… tot en menys d’un segle. El llibre, aquella eina acumuladora de saber, generadora de nous mons, de fantasies, de bellesa, d’emocions, semblava tenir els dies comptats. Tanmateix, passaven les dècades i la indústria editorial, més enllà dels nous invents, es mantenia sana i potent.
El segle XXI, però, s’encetava amb la popularització d’internet i de les eines digitals (…) Mai la sobreinformació podrà ser considerada coneixement. Mai aquesta forma caòtica, despersonalitzada, anònima i freda de donar la pròpia opinió i de reflexionar podrà ser considerada cap forma de creació i formació de bellesa o coneixement. No. Encara hi ha llibres. Encara hi ha llibertat. Encara hi ha mans. I ulls. Encara sentim l’olor del paper, més enllà de les pantalles. La poesia ens genera emocions i complicitats, identificacions i sentiments. Bellesa. La novel·la ens transporta a noves realitats. L’assaig ens transmet reflexió serena i modula la nostra pròpia opinió. El teatre ens eleva a una representació impensada de la vida. El llibre, fet en llibertat, ens fa un vestit de lliures. Del color que vulguem. Mostrant i tapant el que vulguem. La resta, per més modern que sigui, per més revolucionari que es vulgui mostrar, no és res més, a la fi, que una manera d’entabanar xotets de cordeta. Pensem-hi».
(Editorial, Cent per Cent, 988, Manacor, 21 IV ’23)
Compost
«L’Ajuntament de Sóller i les tafones de can Det i de la cooperativa agrícola Sant Bartomeu estudien implantar un nou sistema per tractar la molinada per convertir-la en adob per a les plantes (…) És un projecte que preveu aprofitar les restes de les olives i de les podes per elaborar un adob.
Aquest sistema obliga les tafones a canviar el sistema de tractament de residus, de manera que enlloc de líquid es transformi en una pasta. Aquesta matèria es barrejaria amb restes de poda triturada i després d’un procés d’assecat es converteix en adob per a plantes (…)»
(Joan Mora, Sa Veu, 1773, Sóller, 28 IV)
Cuina i rondalles
«Les ‘Rondaies mallorquines’ editades per mossèn Antoni Maria Alcover són un pou de saviesa ancestral. Caterina Valriu, Paula Valriu i Bàrbara Sagrera presentaren el llibre que han elaborat indagant en les rondalles per aclarir què menjaven els seus protagonistes. I ha sortit una obra ben curiosa i completa que, en la seva presentació a Sóller, l’Obra Cultural va voler complementar precisament amb gastronomia».
(Gabriel Mercè, Sa Veu, 1773, Sóller, 28 IV).
Taronges
(…) «La taronja és el fruit del taronger, arbre que pertany al gènere Citrus de la família de les rutàcies. Els fruits tenen la particularitat que la seva polpa està formada per nombrosos grells plens de suc. El taronger dolç és el més conreat de tots els cítrics i és l’espècie més important del gènere Citrus. És un cítric de color entre el groc i el roig, color que rep el nom de taronja, per aquest fruit. Hi ha nombrosos tipñus de tarongers, més de 400 varietats.
Les taronges més dolces són les taronges de taula, mentre que les taronges amargues tenen un gust tan àcid i amarg que no se solen consumir crues i es reserven per fer melmelades i per obtenir olis essencials.
Les varietats més apreciades són la navelina i la nàvel. La navelina, de gran qualitat per consumir fresca, té una forma més o menys arrodonida, és de grandària mitjana, no té llavors i la seva polpa és molt sucosa. La pell és de color taronja intens, amb un melic prominent. La nàvel té el melic menys pronunciat i la pell més fina. De maduració tardana, el fruit es conserva bé a dalt de l’arbre fins a finals de maig.
La varietat autòctona de Sóller és la canoneta, de mida petita però amb una bona proporció de suc i amb un sabor intens. Segons un estudi elaborat recentment per la UIB, la ‘canoneta’ té un elevat contingut en fibra, major que la resta de les taronges.
De tots els cítrics, la taronja és la més rica en vitamina C, però també ens aporta àcid fòlic i minerals, com el potasi, el magnesi i el calci. A tot això hi hem d’afegir les propietats antioxidants (protecció de les nostres cèl·lules) gràcies a l’àcid cítric. També consumir-ne afavoreix el trànsit intestinal, sobre tot si es consumeix sencera.
En cas de fer-ne suc, l’hem de consumir tot d’una, ja que les seves característiques organolèptiques es minven ràpidament.
El cultiu del taronger dolç es va iniciar fa més de 4000 anys al sud de la Xina (…) La taronja i el seu nom va ser traslladada cap a l’occident i cada cultura deixà la seva empremta dins la història d’aquesta fruita, així els perses la denominaven ‘ñarenj’ i els àrabs denominaven ‘naranj’ a la taroi ‘naranjah’ al taronger. La paraula es mescla amb els idiomes europeus, i així els portuguesos la denominaren laranja, els italians arancia, els francesos la relacionaren amb l’or degut al seu color groc intens, anomenant-la or(ange). Com que durant l’edat mitjana l’idioma de culte era el francès, la paraula es passa a l’anglès conservant la mateixa grafia».
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8096 28 IV)
Pornonímia
«Pornònim és un terme que no he trobat en el diccionari, però l’aplic a dar nom a les pertorbacions o excitacions sexuals (…)
La llei ‘No fornicaràs’, que ha definit el sisè manament del decàleg judeocristià, és prohibitiva de transgressions o conductes obscenes. ‘Obscé’, d’obscaenus (l’etimologia, inconeguda) refereix allò que s’ha d’amagar de l’escena, per raó de la lletjura o aspecte horrible. De ‘fornicar’, però, quin és l’origen? Es tracta només de les ‘fornices’, uns llocs a les ciutats on les prostitutes populars servien els clients. El nom ‘fòrnix’ significa ‘arc’ o ‘volta’, compresos els arcs commemoratius. S’especialitzava, però, a denominar les voltes subterrànies dins els carrerons en què els bordells s’ubiquen. Isidor de Sevilla estén l’aplicació a les freqüentadores d’eixes arcades, en diu ‘fornicatrices’. En llatí cristià ‘fornicatio’ evoluciona a expressar tota l’activitat de sexe il·lícit, a saber, extramatrimonial, dins o no del prostíbul.
En grec, la prostitució s’anomenava ‘porneía’. Fixem-nos-hi, /p/, no /ph/, oclusiva, no aspirada. La prostituta es deia ‘pórne’; el prostíbul, ‘porneíon’; l’infinitiu ‘porneîn’ vol dir prostituir-se. Del radical grec ‘porn-‘ (prn) hem extret els neologismes pornònim, pornonímia, pornografia. L’origen del significat no depèn de ‘fòrnix’; més aviat té relació amb la de ‘pérnemi'(prn), ‘jo venc’, de vendre; s’aplica a la subhasta d’esclaus. La ‘pórne’ és meuca venuda per esclava. La lliure, educada i senyora, es diu ‘hetaíra’. D’altres perversions en matèria sexual, m’interessa destacar-ne tres, amb els noms en llatí original: la ‘fututio’, la ‘irrumatio’ i la ‘pedicatio’.
‘Fututio’ deriva de ‘fututum’, supí de ‘futuere’. Hi hagué una forma equivalent en el llatí més tardà, ‘futtere’, de la qual prové el català ‘fotre’. El llatí de l’era clàssica l’aplica a la relació entre el ‘don’ i la ‘dona’ (dau-me vènia). Catul de Verona, poeta, li va escriure, a la dolça Ipsitil·la, que en volgués rebre ‘nouem continuas fututiones’, ‘nou clavades seguides’, carmen 32.
En punt a la ‘irrumació’ i a la ‘pedicatio’, n’he agafat impuls de Catul mateix, Gaius Valerius Catullus, inici del carmen 16: ‘Pedicabo ego uos irrumabo’, ‘us la fotré pel cul, jo, i per la boca’, en traducció d’Antoni Seva. ‘Irrumare’ ‘fer-se-la xuclar’, prové de ‘ruma’ o ‘rumis’, ‘mamella d’animal’. No hi ha perversió, mentre s’apliqui a l’arcaisme ‘*fela’, ‘mamella’ femenina, òrgan alimentari, però sí quan és al fal·lus, viril instrument despòtic. Per eixa raó, la del domini, la ‘pedicatio’, fosca d’origen, repugna, bé que no es lligui amb ‘paidós’, ‘infant’. No és, doncs, pederastia. Més què en direm de l’acte de fotre, quan és d’un poder contra la màxima estima d’un poble? Hi ha un poder colonitzador que ja ha perdut les colònies i es queda amb l’urc de maltractar la terra i envilir-ne les persones. Ens fot la llengua, la materna, i ens fa elegir entre la mare i el sistema, disjunció indigna; ens fot el territori, ens emputa (SIC) la justícia i la promoció del bé comú».
(Joell, Parlar bé val un món, Bellpuig, 1094, Artà, IV)
Construcció
(…) «Al DM em vaig trobar una frase d’un personatge que, segons especificava l’article, era l’actual president de l’Associació Empresarial dels Promotors Immobiliaris, no sé si de Mallorca, només, o de totes les illes, que no sé perquè em va fer pensar en l’habilitat verbal innocua del meu col·lega de pis de l’època estudiantil (…)
La traducció més o manco literal de la frase destacada sria ‘Què ens ha de fer més por, construir a més alçada o treure ametlers? Crec que la segona opció’. Aquesta disjuntiva tan taxativa i que semblava partir d’un cert lament poètic relacionat amb carregar-se ametlers, per tant un paisatge bucòlic, sortí, segons explicava el diari esmentat, en una taula rodona organitzada pel Cercle d’Economia de Mallorca que pretenia solucionar (sic) a curt i a llarg termini, a partir de debats com aquell, el tema de la urgència de l’accés a l’habitatge a molts de residents a l’illa. Segons el diari, els ponents, tots ells, es movien en el sector immobiliari i com és lògic (a cada criatura sa jugueta), a allò a què aspiraven realment era a construir més i més i sense tants d’entrebancs administratius o de normativa urbanística, a fi de seguir amb el seu negoci. I en parlar de negocis, es parla de guanys; és a dir una reivindicació purament especulativa disfressada d’emergència social. D’acord que el punt de partida era i és clar. Falten habitatges. Però en una economia ultraliberal com la nostra, els del món immobiliari no són, precisament, germanetes de la caritat. ‘Si no ens podem estendre, anem per amunt! Que no ens aturin el negoci’. Segurament que aquesta frase s’hagués ajustat més a la realitat, sense necessitat d’acudir al dilema posant-hi els ametlers (florits o no) pel mig (…)
Construir cases: sí. I tant. Però no tant per especular, com per resoldre l’accés a l’habitatge dels residents i a preus assequibles. La substitució de l’extensió per l’alçada no atura el problema en origen. I és aquest problema que no es vol posar a debat» (…)
(Joan Gelabert Mas, Qui dies passa…, Fent Carrerany, 440, Maria de la Salut, IV ’23)
Antoni Serra
(…) «Les nostres trobades [d’ell i l’autor] amb els anys s’anaren fent manco freqüents perquè ell ja s’havia establert a Mallorca i jo em vaig quedar per Barcelona, però adesiara ens retrobàvem i sempre era una gran alegria compartir moments i records. Aquesta amistat va fer que jo li demanàs de fer-me el pròleg de la meva novel·la ‘Cicatrius d’intolerància’, i no s’ho va pensar ni dos segons, ‘envia’m el manuscrit i diga’m per quan el necessites’ em digué. Li vaig entregar a casa seva, ja vivia a sa Cabaneta [MARRATXÍ], i asseguts a la terrassa de la balconada i amb una cervesa ben fresca anàvem repassant hores i dies viscuts; ell em confessava que ja sentia el pes de la vellesa, malgrat mantenia tota la claredat d’idees, era ben conscient que les coses no anaven per on ell havia somiat, i això el feia sentir una mica pessimista respecte al futur del país.
Des de llavors únicament ens hem tornat a trobar una vegada i he de dir que el vaig notar que feia les darreres passes del camí, però que mai pots dir quantes en queden» (…)
(Antoni Gelabert Mas, Bon viatge sense fi… bon amic Antoni Serra, Fent Carrerany, 440, Maria de la Salut, IV ’23)
